Cinema i realitat. Attila o el gos de l’amo
Teresa Ibars Chimeno
Un Donald Sutherland creïble com pocs altres actors de la història del cinema, interpretava a Attila en la magnífica pel·lícula Novecento, de Bertolucci. Aquesta, era tant fidel al llibre del mateix nom, com tan be explicava el naixement i la mort del feixisme a Itàlia. La història relata uns esdeveniments que no per repetits, sempre resulten sorprenents. Els rics donen poder a uns subordinats seus –homes de confiança i esbirros-, per a que s’encarreguin de guardar l’ordre i garanteixin la conservació del (eco)sistema. Aquests intermediaris entre l’amo i la massa a controlar i conduir, veuen ascendir vertiginosament el seu poder per la relaxada confiança dels rics, car executen qualsevol atropellament per, suposadament, protegir-los i alhora refrenar les accions dels treballadors. Novecento –tant novel·la com pel·lícula- és senzillament formidable perquè descriu minuciosament el creixement del poder dels squadres; plasma meravellosament com aquests s’apropen –com si fossin hienes-, a les taules dels poderosos per menjar-se les engrunes dels seus banquets i com alhora els intimiden amb llur fosca presència; i, finalment, narra com tot seguit surten de la casa de l’amo per anar a escanyar a les víctimes de tot plegat: el poble.
A la llarga, aquesta història descriu com el gos guardià acaba per voler mossegar a l’amo igual que ho fa amb la munió de persones a les que ha de vigilar. Així traeix els de dalt i humilia, oprimeix i ofega els de baix que, per pànic i misèria, en moltes ocasions, no poden ni respondre als atacs de la bèstia. Passa però, que els Attila, els opressors, els gossos de l’amo i altres elements de similar espècie, no perduren pels segles dels segles, i en moltes ocasions desapareixen de l’escena amb la cua entre les cames. Els oprimits, quan ja no tenen res més a perdre, la història demostra que treuen força d’allí on els en queda, i s’uneixen per fer front comú als opressors. Les injustícies no són eternes i tota lluita sol tenir el seu moment de triomf.
Avui tot apunta que tornem a estar en mig d’un moment en el que uns poders inabastables i a l’ombra, estan intentant trencar l’ordre sorgit de l’anterior lluita i que havia comportat la societat del benestar. En aquesta nova actual realitat els rols estan clars: El gran diner, el gran negoci, el gran frau, ostentat i posseït per cercles molt reduïts, compta amb la col·laboració imprescindible de la casta política que, com els gossos de l’amo, borden, mosseguen i espanten les persones, i ajuden a perpetrar mil i una malifetes que recauen, com pluja fina de claus, sobre la gran majoria de la població. Ara però, a diferència del que els passava als obrers de Novecento, els treballadors han tastat ja què vol dir viure amb allò que els dignifica. L’ensenyament i la sanitat –així com també l’expansió del que es coneix com cultura-, els han tret del pou de la misèria moral i això, precisament això, és la millor arma amb la que compta per la lluita actual. La població de manera espontània s’agermana, s’uneix i protesta contra tot allò que, un cop consolidat, ara se li pretén prendre. Llisca com el mercuri que lentament però de manera contínua, corre per trobar una altra goteta amb la que fondre’s per duplicar la força. Ara, les grans majories polítiques van per feina; els modals són dubtosos i intimidadors i, per tant pèssims, i els objectius, clars i diàfans. Ara tot apunta a anar cap a un capitalisme salvatge i ferotge en el que els moviments d’esquerres, volgudament desprestigiats, han desaparegut de tal i com eren a Novecento. Avui però, i també com en tots temps, l’esperança es reclou de manera clamorosa en la força que dóna la unió. Ara doncs, hem de recuperar allò que no haguéssim tingut que oblidar mai: Proletaris (treballadors) del món, uniu-vos!. La unió ens ha de fer forts per parar les potes dels gossos de l’amo.
Teresa Ibars Chimeno
