Les torres de Mordor
Teresa Ibars i Chimeno
Provoca por i desconcert veure com els fets cada dia empenyen irremediablement a manifestacions, habitualment pacífiques tot i que sorolloses, en molts indrets del nostre entorn. Sembla com si els qui dirigeixen els destins dels que estem a la base social, s’haguessin tornat bojos. Sembla com si el capitalisme, en la seva màxima expressió, de l’explotació de l’home per l’home, no arribés mai als seus límits. El nostre sistema està desfermat, desbocat com aquells cavalls que troten sense esme ni destí i que van directes a un precipici que tal vegada podrien bordejar si algú els dirigís correctament. La gent estem cansada de sentir cada dia disbarats que només fan que mostrar-nos que el que desitgem i manifestem no compta.
A tot això, resulta que des de fa dues setmanes (justament des del 15M) cada tarda, a Barcelona, davant de les torres de la Caixa a la Diagonal –torres ja conegudes com les de Mordor- gent de totes les edats i durant quatre hores, pica cassoles, paelles, pots i altres estris contundents. Aquestes persones, a més, inviten als conductors que circulen en aquells moments per la Diagonal a tocar els clàxons dels seus vehicles per així, de manera conjunta, crear un terrabastall tan gran i caòtic com gran i caòtic és el temor de tots nosaltres. Que poca cosa se’ns explica a la resta de ciutadans d’aquests fets! Com agrada tenir-nos aïllats fins i tot en les nostres quimeres.
Tot fa pensar que estem a mans d’un fidel exèrcit a sou d’uns patrons que saben ben be cap on ha d’anar el nostre sistema. M’estic referint als que, en moltes ocasions i per camuflar el que realment són les coses, diuen omplint-se la boca paraules tals com: en aquests moments de crisi, en els que tots ens hem d’estrènyer el cinturó…i en el que tots ho passem malament bla, bla, bla. Una servidora, quan sent això, a banda de les ganes que li venen de cridar, es plantaria davant d’ells i els hi diria què saben ells de crisi i que, en tot cas no es comparin amb mi, perquè realment la crisi ells no la viuen directament. No se sap de cap membre d’aquest exèrcit que no arribi a final de mes, que no pugui pagar els estudis dels seus fills, que no pugui anar de vacances, que no pugui, en un moment donat, permetre’s algun que altre petit caprici, com és el cas de molts de nosaltres que vivim d’un, cada dia més retallat, souet. Està clar que el benestar de les persones s’està acabant perquè així interessa. Està clar també que no es fa justícia, quan en escandalosos casos de robatori al comú, tan per part de la banca com de personatges d’alt rang, com ara podria ser tota la celestial cort de reis i altres bon vivants, no es prenen mesures de la contundència que caldria. De monarques i altres pocavergonyes, n’estem saturats… i aquí no passa res!
Ara resulta que als qui realment ens han portat on som, no els passa res. Tot continua com si res!. Els robatoris sense pistoles continuen i els que suposadament manen, continuen abocant quantitats indecents de diners en entitats privades per a que amb tota probabilitat tornin a ser robats…, i mentrestant les escoles, els hospitals, els serveis socials, sense els mitjans que caldria, disminuint les prestacions que ens pertoquen als que fa tants anys ajudem a fer créixer.
Què fem amb tot aquest embolic? L’hem de continuar aguantant interminablement?
