L’11 de setembre recorda el sacrifici de milers de catalans i de catalanes que defensaren, després d’un setge salvatge de tretze mesos, la ciutat de Barcelona de l’ofensiva de les tropes borbòniques. La caiguda de la capital catalana, aquell 11 de setembre de 1714, representà la pèrdua de les llibertats nacionals i l’inici d’una submissió política que avui encara perdura. La ciutat de Barcelona honra els seus defensors, els i les patriotes que caigueren per la llibertat de Catalunya, al Fossar de les Moreres, la darrera urna de l’honor, allà on no s’hi enterra cap traïdor.

Paradoxalment, a Lleida, on les tropes borbòniques entraren un fatídic 12 d’octubre de 1707, la nostra urna de l’honor viu sota l’amenaça de convertir-se en un lucratiu negoci hoteler. El Roser, l’antic convent dels dominics on foren assassinats centenars de lleidatans i de lleidatanes, s’ha de convertir, per obra i gràcia de l’administració espanyola amb la connivència vergonyosa i vergonyant de la Paeria, en un luxós hotel de l’empresa Paradores Nacionales. Nacionales espanyols, és clar. L’urna de l’honor de la ciutat de Lleida és a punt d’esdevenir, gràcies a un tripartit que encara té la barra d’anomenar-se “catalanista i d’esquerres”, una de les moltes vergonyes de la ciutat.  

És un exercici de cinisme que aquells mateixos que promouen la conversió d’un indret de memòria i de dignitat en un indret desmemoriat i vergonyós gosin avui recordar el sacrifici d’aquells lleidatans i lleidatanes que el 1707 sacrificaren les seves vides per les llibertats de Catalunya. I ho és per què convertir l’indret del seu martiri en un hotel de luxe és assassinar la seva memòria, enterrar el seu exemple i renunciar a recollir el seu testimoni.

La Candidatura d’Unitat Popular (CUP) i el conjunt de l’esquerra independentista, però, alça la seva veu per salvar el Roser de la desmemòria i de l’especulació. L’independentisme d’esquerres recull el testimoni dels resistents de la Lleida de 1707, com recull també l’herència de la Lleida històricament rebel, la del Noi del Sucre, de les milícies antifeixistes, dels combatents de la llarga nit del franquisme i dels somnis frustrats de la transició. I ho fa alçant la veu per preservar els nostres símbols nacionals, els nostres indrets de memòria, per Salvar el Roser i convertir-lo en símbol de la dignitat i no de la vergonya. Però ho fa també assumint la necessitat de continuar la lluita per la plena llibertat dels Països Catalans.

Les darreres reformes estatutàries comporten una nova llosa que hipoteca el futur del nostre poble. L’autonomisme ha demostrat durant els darrers vint-i-cinc anys que en el fons no és res més que una nova forma, més moderna que el Decret de Nova Planta, això si, de mantenir la nostra submissió. És per això que l’independentisme d’esquerres aposta amb fermesa per una ruptura amb la via autonomista, que no és sinó una forma moderna d’articular el projecte espanyol. L’única garantia per la subsistència del nostre poble, l’única garantia per honrar amb dignitat als combatents que al llarg de la història han donat la vida per la nostra llibertat, és l’exercici del dret a l’autodeterminació, és a dir, el respecte al dret dels catalans i les catalanes a decidir lliurement el seu futur sense imposicions.

Aquest 11 de setembre, la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) convida als ciutadans i les ciutadanes de Lleida a afegir-se a l’il·lusionant combat per la llibertat del nostre poble. Els convida a defensar amb fermesa la seva dignitat tot contribuint a salvar el Roser de les urpes dels assassins de la memòria i els convida a treballar per què el dret dels Països Catalans a decidir sigui ben aviat una realitat. Per què puguem, algun dia, honrar la memòria dels combatents que ens han precedit en uns Països Catalans independents i socialistes.