La
participació és la paraula clau en les diferents consultes
convocades i que han aconseguit aglutinar milers de persones en pro
d’un mateix objectiu: que d’una forma pacífica i democràtica el
poble català es posicioni sobre el seu futur. Òbviament, des de la
CUP, no podem sinó respondre afirmativament la pregunta de si estem
a favor que la nació catalana esdevingui un estat de ple dret, però
tan convençuts com estem d’aquesta idea, creiem que també és
important que aquells que desitgin mostrar el seu rebuig a la
proposta puguin fer-ho en igualtat de condicions, sense distorsions
de discursos mediàtics o utilitzant la força de l’estat espanyol.

És
només amb la legitimitat que atorga el procés i la consulta que pot
decidir-se el futur de la nostra nació, i és des de les diferents
assemblees d’arreu del territori que s’ha aconseguit que mig món
es fixi en el procés que es du a terme a Catalunya. D’altra banda,
el procés català de consultes sobiranistes se situa entre altres
processos similars al món en països “occidentals” i que s’han
produït en absència de violència i amb la participació d’una
part important de la societat. És important tenir en compte aquestes
coordenades, ja que desacrediten totalment aquells que torpedinen el
procés titllant-lo de “minoritari”, “excloent”, “allunyat
dels problemes reals de la ciutadania” o “d’instrument per
fomentar la violència”.

Europa
ha estat al llarg del temps testimoni de diferents processos
d’alliberament nacional que han estat d’actualitat més per la
presència de la violència que per produir avenços significatius en
el camí de la llibertat: Euskal Herria ha patit una intensa
repressió en el conflicte amb Espanya que ha portat el moviment
independentista a l’escissió i l’empresonament dels seus líders;
Irlanda del Nord, una guerra no reconeguda al bell mig de l’Europa
occidental, que després de 30 anys ha finalitzat amb una autonomia
que funciona a mig gas; Kosovo, si s’ha constituït en estat
independent, ha estat més per l’interès de la UE a posar Sèrbia
contra les cordes que per la lluita d’alliberament portada a terme
per l’UCK a finals dels 90.

D’ençà
de la fi de la Segona Guerra Mundial, les fronteres europees van
mantenir-se estables fins que els canvis polítics de l’Europa de
l’Est van donar lloc a l’aparició de nous estats al si d’Europa.
De tots aquells canvis, els que creuen que el mapa d’Europa ha de
restar inalterable d’ara en endavant caldria que prenguessin nota
del que va succeir entre la República Txeca i Eslovàquia, on de
forma pacífica va dividir-se l’antiga Txecoslovàquia per donar
pas a dos estats ben avinguts dins la Unió Europea; o l’encara més
recent cas de Montenegro, on el 2006 un majoritari 55,4% de la
població d’aquest país balcànic donava el sí a la
pregunta Desitja que Montenegro esdevingui un estat independent
amb total legitimitat legal i internacional?

Amb
boicot mediàtic, sense suport institucional, sense voler reconèixer
la força que suposa que per primer cop la ciutadania prengui la
paraula per decidir explícitament si volem, o no, continuar amb
Espanya, les consultes sobiranistes marcaran de ben segur el futur
del país i constitueixen un primer pas real, lluny de la fracassada
via autonomista, cap a un futur en llibertat.