Pau Juvillà Ballester, membre de la Candidatura d'Unitat Popular

El mes passat, després de gairebé quartre llargs anys
de deliberacions, es feia pública la sentència emesa pel Tribunal
Constitucional envers l’Estatut de Catalunya que mutilava, encara més, el text
al que el Parlament espanyol, ja havia passat el ribot.

Així, la demanda de més autogovern aprovada per la
gran majoria dels partits del Parlament del Principat i referendada en un
referèndum posterior ha esdevingut, a dia d’avui, un text esquàlid que no
aporta avenços significatius respecte el de l’any 1978, més encara, com a advertència
s’hi afegeix fins a vuit vegades el concepte de la “indisoluble unidad de
España”.

I que ens esperàvem? És una novetat que Espanya hagi donat
per tancat el procés que ells anomenen “descentralització administrativa” ja fa
dies? Realment ningú s’esperava aquesta sentència?

Penso sincerament que des del moment que el text va
entrar al Parlament espanyol i després dels recursos del PP i del Defensor del
Pueblo, el molt socialista Enrique Múgica, ningú dubtava que el text quedaria
novament escapçat, potser l’única incògnita era la magnitud de l’estisorada.

Aquells partits que varen fer del text bandera ara s’exclamen,
aproven resolucions de defensa de l’Estatut als plens municipals (quin Estatut
caldria preguntar-se, l’aprovat per referèndum? El que va sortir mutilat del Parlament
espanyol?) i , com a únic full de ruta, ens mostren uns possibles acords entre la Generalitat i l’Estat
per recuperar part del perdut.

Aquells i aquelles que ens vàrem oposar des d’un
principi a aquest text veiem ara les nostres posicions reforçades. L’Estat
espanyol ens ho ha deixat ben clar, la via autonòmica (i per extensió la
federal, per aquells il·lusos/es que encara se la creien), s’ha acabat, només
ens queden dues sortides, o la submissió al marc estatal, cada cop més jacobí i
centralitzador, o bé la independència.

I malgrat tot Espanya encara no s’ha adonat del mar
de fons que recorre el Principat i que s’ha manifestat, entre d’altres, amb les
consultes sobiranistes a més de quatre-cents municipis catalans, una remor
que  tindrà un punt d’inflexió, de ben
segur, el 10 de juliol amb la que serà una de les mobilitzacions més importants
dels darrers temps.

Aquest dissabte anirem a la manifestació convocada
per Òmnium Cultural a defensar la nació completa, de Salses a Guardamar i de
Fraga a Maó, a denunciar, un cop més, l’esgotament de la via estatutària i la
fi de la il·lusió federalista (que ben pocs encara es creien), anirem a iniciar
un nou camí que ens ha de conduir, ineludiblement, a la sobirania nacional
plena. La gent de la CUP
ho farem darrera una pancarta prou explícita: “Tirem pel Dret, Independència”.