Pau Juvillà, membre de la CUP de LLeida; i Òscar Mendoza, militant de la CUP de Vilanova

Gràcies
a la majoria absoluta obtinguda a les urnes l'any 1982, el Partido Socialista
Obrero Español accedia a la presidència de l'Estat espanyol sota el lideratge
de Felipe González. Tot seguit, van tirar endavant una política econòmica que
entrava en contradicció amb un terme, socialista, que encara ara exhibeixen les
seves sigles.

La
política econòmica del nou govern va impulsar l'anomenada reconversió
industrial, que portaria a l'atur gairebé 100.000 persones i, una de les principals
conseqüències que va tenir va ser el desmantellament de una bona part de la
indústria siderúrgica i de les drassanes existents a l'Estat espanyol. Es
tractava d'un pla marcadament liberal, que va dur a terme successives reformes
laborals. Aquestes, entre d'altres, van donar lloc al “Plan de Empleo Juvenil”
–l’origen dels anomenats contractes brossa– i també a la legalització de les
empreses de treball temporal (ETT), amb la conseqüent precarització de les
condicions dels treballadors.

Aquestes
reformes van acabar per provocar la primera vaga general democràtica –el 14 de
desembre de 1988– que va dur milers de persones al carrer. Tot i les protestes,
res va aturar el desmantellament de l'Estat del benestar. Així, el PSOE feia la
feina bruta a la dreta. Una dreta que, amb el camí preparat, acabaria accedint
al poder de l'Estat uns anys més tard.

Quinze
anys després, tornem a trobar-nos el mateix escenari: un govern del PSOE en el
poder i un anomenat pla d'austeritat que no és altra cosa que l'inici d'una
gran reforma laboral destinada a eliminar les escorrialles de l'Estat del
benestar.

Si
tot continua com fins ara, després d'aquesta retallada de la despesa arribarà
la reforma laboral: abaratiment de l'acomiadament, eliminació de les
restriccions a les ETT, creació d'un nou contracte juvenil sense drets,
limitació de la negociació col·lectiva (eliminant els convenis sectorials),
elevació de l'edat de jubilació als 67 anys, substitució de les pensions
d'orfandat i viduïtat per indemnització en molts casos, etc.

Així,
les polítiques d'austeritat aprovades pel govern espanyol suposen, altre cop,
la reducció de la despesa pública i l’augment de la càrrega d'aquell qui menys
té (amb l'augment d'impostos indirectes) i la congelació de les pensions. Tot i
que aquestes mesures han de servir per reduir l'increment exponencial del deute
públic, aquest deute està generat, en gran part, per una reducció d'ingressos i
no pas –tal com diuen les veus oficials– per un excés de la despesa.

Creiem,
doncs, que s'haurien de prendre mesures per augmentar els ingressos. Es podrien
apujar, per exemple, els impostos progressius perquè pagui més aquell qui més
té (eliminant les SICAV i augmentant els trams més alts de l'IRPF), combatent
seriosament el frau fiscal, recuperant la injecció de diners públics que s'està
realitzant a la banca (un dels sectors culpables de la situació actual i que,
malgrat la conjuntura, continua tenint beneficis ben sucosos), etc.