Ferran Dalmau, membre de la CUP de Lleida

Tot
i que pugui semblar ja una data remota, aquesta tardor es compleix
tot just un any de la que, sens dubte, fou la guspira que encengué
la flama del que ha estat un curs polític inoblidable i del qual
potser encara avui no som conscients del punt d’inflexió que ha
suposat en la vida política del país, el curs del 2009/2010, que
s’inicià sens dubte el 13 de setembre passat amb la consulta
popular sobre la independència a Arenys de Munt, una proposta que
l’assemblea local de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP)
d’aquesta població va dur i va fer aprovar al ple del municipi.

La
data, doncs, del 13 de setembre, així com les successives del 28 de
febrer i el 23 d’abril i les que les seguiren, es varen cloure de
forma clamorosa el proppassat dia 10 de juliol als carrers de la
ciutat de Barcelona amb una històrica manifestació independentista
com mai havia vist el país, en la qual centenars de milers de
persones van expressar el seu rebuig a les ingerències espanyoles, i
van palesar el seu malestar amb la classe política catalana que ens
ha dut a
aquest atzucac autonomista i van apostar per iniciar
definitivament el camí cap a la independència dels Països
Catalans.

Malgrat
els intents dels partits sucursalistes i regionalistes que poblen
l’arc parlamentari català i els mitjans de comunicació d’ordre
per intentar evitar l’inevitable, tot i provar de situar la defensa
de la via estatutària com a eix central de la mobilització, el
clamor independentista de rebuig a les polítiques del peix al cove i
l’autonomisme progressiu es feren més latents que mai en la
històrica marxa. I com no podia ser d’altra manera, la CUP,
l’organització política que s’ha implicat des de l'inici, de
forma desinteressada, en desenes de plataformes locals constituïdes
arreu del territori per promoure les consultes populars, també va
ficar el seu granet de sorra participant en la manifestació del
10-J, juntament amb la resta de l’esquerra independentista, amb un
bloc propi sota un lema que no donava peu a ambigüitats: “Tirem
pel dret, independència!”

Amb
aquest lema es tractava de deixar ben clar, com venim repetint des de
ja fa tres dècades i com així creiem que cada cop tenen assumit més
amplis sectors de les classes
populars catalanes, que la via estatutària i autonomista és un
autèntic frau per als interessos objectius dels treballadors i les
treballadores del país, així com una amenaça per a la
supervivència de la nostra nació. Es tractava de deixar ben clar
també que la independència del país requereix un enfrontament
democràtic amb les estructures de poder de l’Estat espanyol, a les
quals cal desobeir i superar per tal d’aixecar un nou ordre i
construir un nou marc jurídic i polític propi per al conjunt dels
Països Catalans. I la mobilització popular ha de ser sens dubte
l’element de pressió que acompanyi aquest procés: és al carrer
on els pobles lliures del món han guanyat la seva llibertat i és al
carrer on cal que nosaltres guanyem la nostra.

Aquest
és sense cap mena de dubte el repte il·lusionant que ens espera en
el nou curs polític que ara endeguem, el repte i el deure de
desbordar el marc jurídic i polític espanyol que emana de la
Constitució del 78, el mateix que ens ha negat sempre el pa i la sal
com a poble. Cal començar com més aviat millor a edificar la nostra
independència nacional, sustentada sobre els pilars d’un nou model
econòmic i social, solidari, equitatiu i socialista.

Aquest
és el repte i aquest és el compromís de la CUP i de l’esquerra
independentista catalana que aquest 11 de setembre de 2010 refermem
novament, el repte i el deure de fer les maletes i marxar, sense
esperar el permís de ningú, sense demanar permís a ningú.