Ferran Dalmau, militant de la CUP Lleida

Tot i sembli estrany dir-ho, no serà fins al proper 11 de novembre de 2007, el dia en que els i les lleidatanes commemorarem un d’aquells fets que per la seva importància, han quedat gravats en la nostra memòria col·lectiva com a poble. Recordarem en concret el dia en que les tropes borbòniques (castellanes i franceses) comandades pel borbó Felip V, un personatge d’infaust record per als Països Catalans, assaltaren i prengueren el control definitivament de la ciutat de Lleida (després d’un intens i sagnant setge que culminà en saqueig, repressió i fins i tot en crema de determinats espais) en una llarga croada borbònica que continuà posteriorment amb la caiguda de la ciutat de Barcelona l’11 de setembre de 1714, i que no conclogué fins el 1715 amb la caiguda de Mallorca i el final de la Guerra de Successió Europea el 1713.

L’11 de novembre de 2007 és doncs, el nostre particular 11 de setembre de 1714. Es tracta al mateix temps d’una data que vingué precedida per moltes d’altres difícils d’oblidar. Aquell mateix any i després de la derrota austriacista en la Batalla d’Almansa, les tropes borbòniques s’endinsaren per terres valencianes i lleidatanes reduint a cendres pobles sencers, sotmetent i castigant aquells que havien lluitat per defensar els seus furs, de la mà dels maulets i austriacistes, i amb el general Baptista Basset al seu capdavant. Les poblacions d’Alcoi, Vila-real, Elx, Ontinyent,... i especialment, la inclaudicant i màrtir vila de Xàtiva, precediren Lleida a l’hora de tastar l’horror i la repressió borbòniques, així com la posterior negació de les seves llibertats nacionals i la prohibició de l’ús de la seva pròpia llengua a través del Decret de Nova Planta. Aquell dia 11 de novembre de 2007, tot just un mes després de la massacre de prop de 700 civils en el interior de l’antic convent del Roser, Lleida, atacada per 30.000 soldats, queia definitivament en mans castellanes i franceses, després d’una heroica resistència. 

Per tant, són ja 300 els anys que els Països Catalans duem resistint a l’ocupació espanyola i francesa, i 300 anys són massa en la història d’un poble, quan signifiquen la negació de la seva identitat i de la seva capacitat de governar-se segons les lleis de la terra. Definitivament, amb 300 anys d’ocupació, ja n’hi ha prou. Tot i això, i sobretot en dies de record com avui, constatem que, malgrat tots els malgrats, aquí, i al llarg i ample d’un nació a la qual molts no hem renunciat mai (aquella que comença a Salses i no acaba fins a Guardamar), hi ha un poble ben viu que batega, un poble que no es resigna i que té confiança en el futur que es guanya cada dia. Un poble que durant 300 anys d’ocupació ha practicat una ferma i constant resistència, que ens ha permès mantenir la nostra identitat malgrat els ferotges intents per fer-la desaparèixer. Una resistència que per perseverant i tenaç, no pot ser sinó preludi d’una victòria que ens permeti gaudir d’uns Països Catalans lliures d’imposicions i d’ocupacions. 

Avui doncs, en la Diada Nacional de Catalunya i després de 300 anys d’ocupació i de resistència, l’esquerra independentista catalana es manté ferma en la defensa de la necessitat de construir nacionalment, uns Països Catalans en llibertat. Una llibertat que passa per superar la divisió administrativa del nostre poble en dos estats i per superar el marc jurídic i polític espanyol que ens nega la possibilitat d’exercir el dret a l’autodeterminació, i que per tant ens nega, el dret a decidir lliurement el nostre futur. Un marc que ens manté sotmesos a través de diferents comunitats autònomes i d’uns raquítics estatuts d’autonomia, que no són més que instruments obsolets i caducs de domini i d’esquarterament nacional. I una llibertat que com no pot ser d’altra manera, passa també per superar el actual sistema econòmic, en la seva essència profundament injust i insolidari, i que sotmet els i les treballadores als interessos del lliure mercat, el medi a l’especulació i la destrucció sistemàtica, els i les persones immigrades a la sobreexplotació, les dones a la discriminació per raó de gènere... És l’hora doncs també, de construir un sistema polític i econòmic on el benestar dels homes i les dones d’aquest país en sigui l’epicentre, i la cerca de les majors quotes de justícia social, el seu motor i la seva fi. Definitivament, 300 anys després és l’hora de construir un futur de llibertat per als Països Catalans, és l’hora de construir la independència i el socialisme.