Ester Sancho, portaveu de la CUP Lleida i advocada

Assistim amb sorpresa a l’anunci de la Regidoria de Drets Civils de la Paeria sobre la propera elaboració, per a setembre d’enguany, d’una Carta de Ciutadania per als lleidatans i lleidatanes. Grata sorpresa, perquè és evident que cal celebrar tot aquells textos i normes que es posin al servei dels drets de ciutadania -més si s’hi contemplen accions per garantir la pervivència de la nostra llengua-, però sorpresa al cap i a la fi, vista la nul·la política en drets civils que ha dut a terme tant l’anterior tripartit com l’actual equip de govern municipal que, això sí, s’han omplert la boca tothora parlant de civisme.

No confonguem els termes. Etimològicament el terme “civisme” ha estat atribuït al concepte pel qual la ciutadania expressaria el seu amor vers les institucions o els interessos del seu país. Al seu torn, s’havia conceptuat “ciutadania” com la pertinença a una comunitat política subjecte de drets públics i privats, a compartir amb la resta d'individus en iguals condicions jurídiques. És a dir, la ciutadania quedava vinculada al dret a tenir drets i els Poders Públics al seu paper de garants d’aquests drets per a tothom sense excepció; de manera que la seqüència lògica ciutadania-civisme derivava del fet que el ciutadà/na expressava el seu amor a les institucions i a tot allò públic en la mesura en que aquest venia a ser la garantia dels seus drets.

En els darrers anys però, les relacions entre els poders públics i la societat civil han patit grans transformacions que han esquerdat, fins a trencar-la, aquesta seqüència ciutadania-civisme. I això perquè, d’una banda, no se’ns pot demanar a la ciutadania que ens identifiquem amb un sector públic (entenent un tot: béns, serveis, espais, mobiliari urbà, etc.) absolutament desmantellat i posat en mans privades, i sovint amigues cal dir, dels qui governen. I d’altra banda, perquè bona part de la xarxa assistencial i de serveis socials reposa en entitats de la pròpia societat civil, entitats sense ànim de lucre que han de suportar el pes de la lluita contra la pobresa, l’exclusió i la precarietat davant uns serveis públics inexistents o en “serveis mínims” permanentment, i que intervenen políticament de forma molt activa si bé al marge de les institucions per assolir una millora en la qualitat de vida col·lectiva (per exemple a Lleida, tota la xarxa d’acollida a persones immigrades o el suport solidari als sense sostre). Aquesta deixadesa de funcions públiques i responsabilitats socials no ha fet més que accelerar el creixent desinterès per la política partidista i parlamentària, la que exerceixen els principals partits polítics, incapaços de resoldre les noves qüestions que es plantegen i donar resposta a les demandes de justícia social. Tot plegat, ha fet que hagin desaparegut les garanties i el paper de la ciutadania com a subjecte polític, que ja no queda representat en l’actual sistema de partits i que no es troba protegit per un Estat del Benestar, per la qual cosa l’accepció original de civisme entès com amor a les institucions ja no té cap sentit.

Els poders públics i entre ells la Paeria, en canvi, semblen no haver entès res i corren en direcció contrària a proclamar el civisme quan en realitat legislen sobre civilitat. Perquè és “civilitat” i no pas civisme, la qualitat del que té bones maneres en aplicació del civisme i la urbanitat. La importància conceptual d’aquesta evolució, és que hem passat del “civisme” a la “civilitat” sense aturar-nos en la “ciutadania”. A falta d’exercir de ciutadans/es que senten garantits els seus drets i se senten protagonistes polítics, ens hem de conformar amb ser pagadors d’impostos que vetllen per la netedat als seus carrers. Un gir de 180 graus en les relacions entre la comunitat i les institucions, que la socialdemocràcia ha aprofitat per aprovar ordenances i lleis a dojo, com si el civisme fos quelcom que es podés imposar o inculcar.

Mostra fefaent d’aquesta nova realitat és que l’Ajuntament de Lleida es plantegi, ara per setembre, elaborar una Carta de Ciutadania fins ara inexistent a la nostra ciutat, quan no obstant ja comptem amb una Ordenança de Civisme d’una intransigència i duresa tals que, junt a les nombroses irregularitats jurídiques observades, ens va dur a la CUP a impugnar-la el 2006, estant actualment en curs el plet al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.   

Des de la CUP reclamem que abans de civilitat cal civisme i per tenir-ne cal primer tenir plena ciutadania. Què fem amb els sense papers que no tenen dret a reunir-se ni manifestar-se? Què fem amb els treballadors immigrants legals que no poden votar? Què fem amb els sense sostre que no tenen dret a un habitatge digne? Què fem amb el jovent precari i la gent gran oblidada que no tenen accés als seus drets socials? Que fem amb les dones que viuen en la discriminació? O amb les persones discapacitades que pateixen el menyspreu institucional? Els demanem ciutadania, civisme o civilitat?

La CUP diem sí a una Carta de Drets de Ciutadania. Ara caldrà veure si, a més de “penjar-se la medalla”, la Regidoria de Drets Civils és també capaç d’articular una Carta de Ciutadania que atorgui els mateixos drets a totes les persones veïnes de Lleida, sigui quina sigui la seva procedència, gènere, edat, mobilitat.. un text que trobi correspondència en polítiques municipals actives per l’eradicació de la pobresa i la discriminació, en pro de la qualitat de vida i la igualtat d’oportunitats per a tota la comunitat.

Aquí queda doncs el ferm compromís de la CUP per seguir de ben a prop l’elaboració d’aquest nou text municipal. Allà on es treballi pels drets de tota la comunitat sense discriminacions, la Paeria comptarà amb el nostre suport; mentre que allà on observem irregularitats o simples façanes, no dubtarem en denunciar-ho on faci falta.