El
desenvolupament de l’Estatut de 1979, sorgit en un context polític
condicionat per l’herència franquista i per la imposició
constitucional, i posteriorment la redacció de l’Estatut de 2006,
convertit en estatutet
després del ribot i dels obscurs pactes a la Moncloa, certificaven
que la via empresa per la majoria dels partits polítics catalans no
pretenia en cap cas situar el dret a decidir (o altrament dit, el
dret a l’autodeterminació) al centre del debat polític, sinó
aprofundir en la via autonomista i consolidar així el projecte
nacional espanyol. Aquests mateixos polítics que havien anunciat que
no renunciaven a decidir apostaven decididament per l’autonomisme i
deixaven així en un segon pla la reivindicació autodeterminista.

L’aposta
autonomista trontollà, però, el 13 de setembre de 2009, quan milers
d’arenyencs van convertir en una realitat el dret a decidir a
través d’una consulta popular per la independència. Del no
renunciem a decidir algun dia, el poble català passava a conjugar en
primera persona del plural el verb decidir. I no ho feia perquè la
seva classe política s’hagués decidit a posar fil a l’agulla
amb l’objectiu de fer realitat el seu desig, sinó perquè
l’esquerra independentista, amb la CUP treballant colze a colze amb
el moviment autodeterminista, havia trobat una escletxa, en forma de
consulta popular d’àmbit municipal, des d’on superar les
barreres i les imposicions que neguen el dret dels Països Catalans a
decidir sobre el seu futur.

El
13 de setembre a Arenys de Munt es va realitzar el primer pas d’un
llarg camí cap a la llibertat. La voluntat, àmpliament manifestada
pels arenyencs, de superar els marcs estatals i autonòmics i
començar a construir la independència dels Països Catalans era un
fet que transcendia els seus límits municipals i esdevenia un gest
de dignitat que la resta de localitats del país ambicionaven
d’imitar.

Arenys
de Munt certificava el principi de la fi de l’autonomisme, del
decidim que decidirem algun dia, per convertir-se en el símbol d’una
nova etapa política per als Països Catalans. Una etapa on es
conjuga el verb decidir, i es conjuga sense demanar permís, sense
perdre el temps pensant encaixos impossibles o reivindicant
estatutets
retallats condemnats a una nova tisorada, ara del Tribunal
Constitucional.

L’exemple
d’Arenys fou seguit el 13 de desembre de 2009 per centenars de
municipis d’arreu del país, que estengueren la taca d’oli de les
consultes populars independentistes, en un exemple organitzatiu
pràcticament sense precedents ni equivalents que serví perquè una
part significativa del nostre país certifiqués la seva voluntat de
decidir, ara i aquí, sense cap altre condicionant que el de la
voluntat popular lliurement expressada, quin futur volia pel nostre
poble.

En
aquest context, Lleida, capital de Ponent, no podia ser menys. El
moviment en favor de les consultes ha arribat a la nostra ciutat i
ara és als lleidatans i a les lleidatanes a qui ens pertoca conjugar
el verb decidir. Fer-ho és un exemple de dignitat i de
responsabilitat, un exercici de democràcia i de llibertat. És per
això que us cridem a fer d’aquest dret a decidir una realitat,
impulsant les consultes populars per la independència allà on us
sigui possible i participant activament quan aquestes us cridin a les
urnes. Estem forjant el futur del nostre poble, siguem-ne conscients
i actuem en conseqüència!