Més enllà de percentatges i índexs de participació –que òbviament els
haguéssim volgut més alts–, allò que restarà realment serà el moviment ciutadà
generat des de, i per, la societat civil lleidatana per mostrar de forma clara
i directa la nostra preocupació per la situació que viu el país; atrapat entre
la manca d’alternatives que li ofereix la classe política –més ocupada per
guanyar unes eleccions que a defensar de forma transversal i desinteressada la
nostra sobirania– i la manca de futur dins d’una constitució i un Estat que no
respecten la nostra capacitat per decidir en llibertat.

Més de dos cents voluntaris i voluntàries han
treballat a Lleida, colze a colze, amb una mirada no partidista, sinó de sentit
col·lectiu, amb l’objectiu comú de donar veu a gairebé deu mil lleidatans i
lleidatanes. Ho han fet demostrant als partits polítics tradicionals que cal
estar per sobre de les sigles per a defensar la dignitat nacional; i ho han
hagut de fer, també malauradament, al marge d’un ajuntament que no ha sabut
estar a l’alçada democràtica de la ciutadania a la qual ha de servir.  

Aquest moviment ciutadà sense precedents es
pot considerar ja un triomf de la societat civil lleidatana i una demostració
que, a Lleida, és molta la gent implicada en el camí cap a la llibertat del
nostre poble, una llavor que de ben segur ens ha d'aportar fruits en un futur i
que ens deixa un valuós llegat: una xarxa de voluntaris i voluntàries que han
tingut l'oportunitat de treballar plegats per apropar-nos a aquella ciutat
d'ideals que descrivia Màrius Torres, com la millor manera, la més genuïna, de
celebrar-ne el seu centenari. 

Gràcies
voluntaris i voluntàries, gràcies Màrius Torres.

LA CIUTAT LLUNYANA 

Ara que el braç potent de les fúries
aterra


la ciutat d'ideals que volíem bastir,


entre runes de somnis colgats, més prop de terra,


Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir. 

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura


ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol


que creure i esperar la nova arquitectura


amb què braços més lliures puguin ratllar el teu
sòl. 

Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!


Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha potser,


que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner, 

batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze


que de torres altíssimes s'allarga pels camins,


i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

Màrius Torres, 1939