L’església de Sant Pau ha estat l’últim enderroc mediàtic que ha realitzat la Paeria. Com va essent tradició, l’ajuntament de Lleida aprofita el tranquil mes d’agost a la ciutat per a enderrocar edificis que poden ferir certes sensibilitats. Si fem memòria i retrocedim un any recordarem que, en aquells dies de calor, va desaparèixer part del nostre llegat modernista. Accions aquelles i també la de Sant Pau enguany, que han estat dirigides pel nostre ajuntament. L’any passat però, gràcies a les eleccions, el tema va prendre una embranzida més important. Tot i així, aquest passotisme generalitzat envers el patrimoni de Lleida té un perquè i unes arrels.

Ja als anys 60 quan s’enderrocà el Canyeret, part de la població veié amb impotència la falta de capacitat per a poder participar en el canvi del que era el seu barri o ciutat. Anys més tard, un cas semblant passà amb la plaça de Sant Joan. Després d’un estira i arronsa al col·legi d’arquitectes i d’altres casos com el del Pont de la Universitat, feren que tan tècnics, entesos amb l’art, com la majoria de la població, no s’interessessin per participar i adoptessin un rol de mers espectadors. Com molt be explicà Francesc Fité en la seva carta, l’església de Sant Pau fou un oratori senzill dins l’arquitectura del s. XIX però amb uns estucats policromats que mereixien ser conservats. Construït originàriament al s. XVIII i fundat pel canonge Domènec Malegat per instal·lar-hi la Congregació de la Doctrina Cristiana. Era el darrer espai vinculat històricament a Sant Antoni Maria Claret i valia la pena, com a mínim, respectar la façana i els policromats, podent així adaptar la resta de l’edifici a les noves funcions de la futura Escola de Belles Arts.Però més enllà del seu valor arquitectònic i artístic, on si hi poden haver diferents punts de vista, igual que els va haver fa un any amb les cases d’en Morera i Gatell, la ja desapareguda església de Sant Pau, de la mateixa manera que les cases modernistes, i els també desapareguts carrers Llopis o la Costa d’en Jan formaven part de la història de Lleida, i el que és més important, eren Lleida. Tenien el valor de formar part del conjunt del centre històric.  

En el cas que ens toca, el del carrer la Palma, és ara un carrer orfe d’una part del seu passat, un passat que suportà la decadència de la guerra de successió, els bombardejos de la guerra civil, la fugida del veïnat dels anys 60-70, entre d’altres. Ara però, a mans del Pla Especial del Centre de Lleida, del Servei de Patrimoni cultural, històric i artístic de l’ajuntament de Lleida, de l’Empresa Municipal d’Urbanisme i de tots els interessos que els envolten, han aconseguit el que mai s’havia pogut fer. Estem parlant d’un centre històric que a pesar que l’ajuntament s’entesti en convèncer per via de publicacions i premsa que ja està rehabilitat, són moltes les noticies que diàriament o desmenteixen i mostren que continua sent un barri degradat i, cada cop més, desfigurat i menys compacte. Només, en aquest mes d’agost, s’han desallotjat edificis al carrer Sant Martí i al carrer Sant Anastasi, enderrocant, aquest últim, amb segles d’història. S’ha criticat la insalubritat del barri, la drogoaddicció, la prostitució descontrolada, la deixadesa del Mercat del Pla, multitud d’enderrocs mes... L’església de Sant Pau no serà l’últim enderroc, com també sabem que no haurem d’esperar al proper agost per veure-ho. Potser esperant la pluja la remor persisteixi, i es que ja es sap que pagant Sant Pere canta! 

Miquel Àngel Soriano-Montagut i Jené

Membre de la Candidatura d’Unitat Popular