Mariona Lladonosa membre de la CUP de Lleida

Amb la represa democràtica,
el sistema polític va apostar per vertebrar unes institucions com a
centre de representació i els partits polítics com a protagonistes
d’una activitat que havia de legitimar aquest sistema. Amb una cultura
política encara feble després de la dictadura franquista, i assumint
que els partits polítics eren l’instrument principal de participació
política, progressivament hem interioritzat aquest model de participació
sense qüestionar-nos l’existència d’altres vies igualment vàlides
i sòlides de participació –o si més no complementàries-.

Això
ens ho plantegem a nivell social a dia d’avui quan, de cop i volta,
i és evident que no és un de cop i volta literal, observem que el
sistema de democràcia representativa no dóna una resposta suficient
a les demandes de participació actuals. Les altes quotes de desafecció
política, de menyspreu i resignació davant la classe política, la
distància entre institucions i ciutadana, la manca d’identificació
amb aquestes institucions… tot plegat és una constatació fefaent de
la crisi i de cert esgotament del sistema polític. I aquesta desafecció,
a què es deu? És fruit de la mala imatge de les institucions, o bé
es tracta que els mecanismes de participació ja no satisfan les necessitats
ciutadanes? L’ou o la gallina?

Els experts polítics
destaquen que en general hi ha una insatisfacció important amb
les formes de selecció dels dirigents polítics, una manca de
representativitat dels problemes ciutadans en els discursos públics
i el monopoli dels partits en l’espai de participació. La desconfiança
també apunta al fet que les persones som més exigents pel que fa a la
informació que se’ns dóna, al mateix temps que esperem majors compromisos
reals en les pràctiques polítiques. Davant d’aquest panorama, tanmateix,
no és d’estranyar que apareguin iniciatives que permeten noves vies
participatives que canalitzen la vinculació ciutadana amb els afers
públics que les actuals institucions no saben gestionar. Un exemple,
no l’únic, en aquest sentit són les consultes sobre la independència:
moviments organitzats i gestionats des de la ciutadania que canalitzen
preocupacions socials importants. La feina no és fàcil: generar una
escletxa d’actuació en aquest context, trencar clixés i legitimar
aquestes noves vies com a opcions vàlides en el si d’un sistema
que no les contempla. Els èxits d’aquestes noves experiències per
a recuperar la confiança social i la regeneració política no seran
immediats. 

Amb les consultes sobre
la independència hem constatat, si més no, la vivacitat del debat independentista
al nostre país. És evident i conegut que des de la CUP apostem per
aquesta via sense vacil·lacions i valorem les consultes per la seva capacitat
de situar al centre de l’agenda política una qüestió que, fins
ara, semblava l'anhel de quatre llunàtics, i així mateix  es demostra que
avancem indiscutiblement cap a l’horitzó d’aquest projecte nacional
emancipador. Més enllà de la qüestió del sobiranisme, per tant,
hi ha aquest aspecte de la dinamització i la participació social que
molts de nosaltres insistentment hem reiterat fins a la sacietat: el
valor de les consultes com a mostra i pas de participació política
activa de la ciutadania. Són expressions de participació política
d’una vàlua enorme perquè demostren la gran necessitat d’atendre
el buit que el sistema polític vigent no és capaç d’omplir. 

Les nostres administracions
no poden quedar-se indiferents davant aquests fets; cal una revisió
crítica a fons sobre les responsabilitats que tenen en relació amb aquesta desafecció i també sobre la possibilitat de vertebrar espais
de participació reals més enllà del vot cada quatre anys. A nivell
municipal, l’àmbit més proper als ciutadans, hi ha nombrosos
canals per a possibilitar aquesta participació activa i l’empoderament
social davant les decisions públiques, mecanismes de participació
ciutadana que permeten una nova manera d’entendre el sistema polític.
La participació política estable ha de passar de ser entesa com una
forma de democratitzar les decisions públiques per a esdevenir una eina
de govern, perquè implica decisions de més qualitat, de més eficàcia
en la implementació i que permet una major capacitat de gestió. 

A Lleida anem coixos
en aquest sentit. Cal apostar decididament per crear espais i òrgans
de participació i d’empoderament ciutadà; cal respondre als problemes
d’eficàcia del sistema democràtic també a nivell local, i cal desenvolupar
un marc normatiu, un Pla de Participació que fixi el full de ruta amb
els objectius participatius de la nostra ciutat. Fomentar, doncs, la
cultura de la participació, sumar l’acció pública en aquest sentit
tot utilitzant els mecanismes que l’administració té al seu abast.
Si no fos així ens semblaria una manca de responsabilitat davant d'una
crisi més greu del que alguns volen i poden reconèixer.