Com
és obvi, la CUP, una organització que porta incorporats en el seu
ADN polític dos dels conceptes principals associats a aquest fenomen
de les consultes, el de la democràcia participativa o directa i el
de l’exercici del dret a l’autodeterminació, s’ha implicat des
del primer moment en la realització de la consulta i, en un darrer
terme, ho fa, en el seu posicionament públic, instant la ciutadania
a participar d’aquesta experiència històrica i, a fer-ho
responent afirmativament l’esmentada pregunta.

Tot
i semblar un redactat intranscendent però, la pregunta amaga darrera
seu tot un debat metafòric d’arrel política que si bé cal
relativitzar, tampoc resulta convenient ignorar. I menys per part
d’una organització política com la CUP que es reclama d’un
independentisme que no té cap interès en empetitir l’extensió
geogràfica del país o retallar-ne els seus límits territorials,
que no són altres que els que fixen les poblacions Salses,
Guardamar, Fraga i Maó. Quedi clar, doncs, que els Països Catalans
són el marc nacional irrenunciable i el subjecte de decisió final a
l’hora d’exercir el dret a l’autodeterminació, almenys per al
conjunt de l’esquerra independentista. I això, malgrat totes les
fronteres administratives imposades i malgrat el que en diguin els
regionalistes i els seus estatutets de fireta. Ara bé, altra cosa és
la correlació de forces que permet, o no, fer bascular la resta de
forces polítiques cap a aquest posicionament de no renúncia i de
visió nacional completa. I agradi o no, el nostre pes polític no ha
estat suficient a dia d’avui per poder fer decantar la balança i,
ara, a la pregunta no hi sortirà el terme Països Catalans i sí
l’eufemístic nació catalana.

La
segona part de la pregunta val a dir que tampoc ens apassiona. La
Unió Europea no és a dia d’avui un model d’integració del
nostre grat. De models d’integració i cohesió n’hi ha molts i
d’alternatives que passin per la construcció d’una Europa dels
pobles i dels i les treballadores també. La construcció de l’Europa
de la Unió va lligada a dia d’avui, malauradament, a les
retallades socials i laborals, a les privatitzacions i les
desregularitzacions, a les directives restrictives de drets i
llibertats públiques, a la guerra i les intervencions militars. No
és aquesta l’Europa que volem ni a la qual hem d’aspirar; i no
pot haver-hi independència si aquesta no va lligada a avanços i
noves conquestes socials per als treballadors i les treballadores
d’aquest país.

És
realment independent un país que no controla els seus principals
instruments de generació de riquesa i benestar com per exemple el
subministrament d’energia elèctrica i on els seus ciutadans estan
sotmesos als designis i maltractaments d’empreses privades que, tot
i que operen en el seu territori, sota règim de monopoli, limiten i
sabotegen el creixement i desenvolupament econòmic? Rotundament no.
Ha quedat clar els darrers temps que no. La independència
precisament és un concepte que també va lligat inevitablement a la
recuperació del control sobre els nostres recursos i sectors
estratègics per a evitar que no tan sols siguin dirigits des dels
despatxos de París i Madrid, sinó també que siguin gestionats per
al benefici de la majoria dels catalans i no al servei d’uns pocs
privilegiats com està succeint. De tot això en som conscients, però
també en som de l’oportunitat i de la cruïlla històrica en què
es troba el país, que de ben segur servirà per passar pàgina
definitivament a l’autonomisme i enterrar-lo tres pams sota terra,
com el cadàver polític que ja és i en l’estat de descomposició
en què es troba.

Això
dels recursos, dels drets socials i les llibertats polítiques en
general però, ho discutirem inevitablement el dia que redactem la
Constitució que regirà el futur d’aquest país; la qual de nou
dependrà de quina sigui la correlació de forces, el suport social i
el pes que totes i cadascuna d’aquestes tinguin a l’hora de
condicionar-ne els continguts. Ara no es tracta d’això. Ara es
tracta d’estendre el discurs independentista, de recuperar
l’autoestima del país i superar mentalment l’autonomisme com a
instrument útil per al nostre futur, desemmascarar els veritables
enemics de la democràcia i la llibertat, i ignorar els marcs
jurídics i polítics imposats, donant la paraula i la veu al poble
perquè s’expressi en llibertat sobre el seu futur i el de les
generacions que ens han de precedir. Ara és l’hora de la
independència. És l’hora del sí.