Fos
com fos, aquella moció presentada en un ple de l'Ajuntament d'Arenys
el 4 de juny del 2009 pel regidor de la CUP del poble, havia de
tindre una transcendència que ben pocs en aquell moment eren capaços
de preveure. Un cop aprovada la moció per part del ple, la notícia
saltaria ràpidament als mitjans de comunicació i, a través
d'aquests, entraria a totes les cases del país com una alenada
d'aire fresc en una atmosfera viciada per una política feta per al
poble però sense el poble.

I
prova d'això darrer, fou la forma com s'estengué l'experiència,
com una taca d'oli en les viles i ciutats de nombroses comarques. A
data d'avui, abans de fer la tongada de consultes del 25 d'abril, són
ja 248 els municipis que han tirat endavant la consulta; i 229 els
que tenen previst de fer-la, un nombre que no para d'augmentar
setmana rere setmana.

L'èxit
de les consultes és, al marge dels resultats, d'una magnitud sense
precedents. Al nostre país no existeix cap cas de mobilització
popular comparable i, tanmateix, tan menystingut i maltractat.
Després d'un primer moment, en què els partits parlamentaris van
ser sorpresos a contrapeu – moment d'on provenen les declaracions
més sucoses, i probablement més sinceres– l'estratègia adoptada
per aquests ha virat de l'enfrontament directe al silenci més
absolut, i ha donat per bo allò que aquest mal no vol soroll. Ja que
formalment no poden oposar-se a un acte de sobirania popular, han
optat per condemnar-lo a l'ostracisme més profund o bé
relativitzar-ne la transcendència o les xifres de participació.

Tot
i això, no han pogut invisibilitzar els múltiples actes que arreu
de Catalunya s'han dut a terme en pro de les consultes, que només
s'han dut a terme amb el suport institucional d'aquells ajuntaments
que, a títol particular, volien implicar-se en aquest procés
democràtic. Cal tindre en compte que, si la consulta s'ha tirat
endavant en tants i tants nuclis ha estat únicament i exclusiva per
la gent del mateix poble; en un acte de democràcia participativa que
algun dia s'hauria d'ensenyar a les escoles. És evident que això ha
repercutit en una participació més baixa que si s'hagués disposat
de tots els mitjans que té l'administració, ja que la capacitat
d'arribar a certs nuclis de població amb unes característiques
sociològiques concretes és força difícil –per no dir quasi
impossible– per un conjunt de gent sense organització prèvia i
que no disposa dels mitjans ni els recursos que té l'administració
per arribar a l'electorat. Aquesta baixa participació –tot i ser
molt més elevada del que podria preveure's en un procés no
vinculant, i més si ho comparem amb altres eleccions que sí que ho
són– ha quedat amb escreix compensada per l'alt valor moral del
procés. L'exercici de dignitat que representa la gent dels pobles
autoorganitzant-se per tal de mostrar al món la seva voluntat és un
exemple del que és la democràcia escrita amb majúscules.

En
conseqüència, aquest procés ha atret les mirades de molts països
cap al nostre racó de món. Tenint en compte l'impacte internacional
que ha tingut el fenomen, no ens ha d'estranyar pas que la iniciativa
no hagi trigat gaire a reproduir-se, així ens ho han demostrat les
consultes de caràcter no vinculant d'Iparralde (el País Basc
francès) on s'han celebrat un centenar de consultes populars que han
comptat amb la participació de més de 28.000 persones i amb un 78%
dels vots a favor d'augmentar l'autogovern de la regió. Amb exemples
com aquests, els apòstols del “això no toca” i del “ara hi ha
coses més importants de què parlar” potser començaran a
adonar-se de les virtuts que ara mateix són incapaços de veure a
les consultes. Igualment, potser llavors consideraran també la seva
finalitat no tan banal com fins ara ens han volgut fer creure.

A
ponent la iniciativa ha tingut, com a la resta del país, un ressò
important. Molts han estat els pobles que han dut a terme la votació,
així com també s'ha organitzat una quantitat incalculable d'actes
de promoció al seu voltant. En comarques com les Garrigues el
seguiment ha estat impressionant i els col·lectius impulsors han
demostrat una gran capacitat, tant organitzativa com mobilitzadora.
També és un bon exemple a destacar el de ciutats com Tàrrega. Es
tracta, doncs, de municipis amb una població considerable que han
constituït un repte per ells mateixos i un exemple per a les ciutats
que, com Lleida, hem vingut al darrera. I aquests són només alguns
exemples, d'entre molts d'altres, que podríem ressenyar.

El
cert és que els catalans i les catalanes ens hem proposat, un cop
més, escriure la nostra pròpia història. Les consultes ja no tenen
aturador i el seu referent quedarà per sempre més en la memòria
col·lectiva del país. Les consultes seran, de ben segur, un pas més
en l'assoliment de la normalitat nacional del nostre país, i són,
per tant, un motiu d'alegria per tots els independentistes. Però
igualment, tots els que creiem en la democràcia estem enhorabona, al
marge del nostre projecte de país, ja que iniciatives d'aquest tipus
proposen alternatives i posen de manifest les mancances i la
mediocritat del model actual.