Una ciutat sense ànima
Fa pocs dies que la premsa local anunciava
l’inici definitiu de les obres de conversió de l’edifici del Roser en Parador
Nacional de Turismo per part de Turiespaña, l’empresa encarregada de la gestió
d’aquests espais al servei de turistes vip i de la projecció turística exterior
del Reino de España. La malaurada notícia però, no és més que l’enèsim
despropòsit d’una llarga llista que s’ha anat succeint en relació amb aquest
afer, que s’iniciava l’any 2005 amb la visita del llavors ministro de
Industria, José Montilla, i la polèmica renúncia del ple de la Paeria a una part del seu
patrimoni arquitectònic, simbòlic i cultural.
Tot i això, l’ajuntament i Turiespaña no deuen
tenir la consciència massa tranquil·la quan, acostumats com ens tenen a actes
de pompa i canapé, les obres han començat d’amagatotis i amb nocturnitat, i no
s’han fet públiques fins quinze dies després d’haver-se iniciat.
Finalment doncs, una colla d’anys, desenes
d’activitats, presentacions de recursos i d’alternatives i concorregudes
manifestacions contràries, després, ha arribat el moment de culminar aquell procés
iniciat amb l’esmentada renúncia que impulsà l’anterior govern tripartit a la Paeria, avalada i votada
diverses vegades també pels socis minoritaris d’aquell acord municipal
encapçalat pel PSC, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i Iniciativa per
Catalunya-Verds (IC-V), tan des del govern municipal com més tard des de
l’oposició a la que foren enviats a desgrat. Els republicans tampoc han gosat
durant aquests anys utilitzar els instruments que tenien al seu abast per
aturar el projecte des de la
Conselleria de Cultura de la Generalitat que
gestionen, catalogant l’espai com a Lloc Històric d’Interès Nacional tal i com
se’ls ha sol·licitat reiteradament.
Afortunadament però, aquest anys de lluita i de
compromís d’una bona part de la societat lleidatana, sens dubte molt més
nombrosa i digna del que tots ells voldrien, han servit almenys per palesar la
inexistència d’una oposició real entre els partits de l’establishment
amb representació a la Paeria,
que realment plantegi un model de ciutat alternatiu i antagònic al model
espanyolitzador i neoliberal que impulsa el PSC. El Roser és i ha estat el
termòmetre que ens ha mostrat la manca d’opcions al servei dels sectors
populars i del país, i la necessitat d’impulsar-ne d’altres, com la CUP, que estiguin disposades a
assumir aquest rol i que deixin palès que, barbaritats com aquestes, no es fan
ni es faran amb el consentiment de la ciutadania ni en el seu nom.
Les obres que han de
convertir l’emblemàtic espai al servei de la cultura i les arts de la ciutat i
l’insubstituïble indret de record i de memòria dels tràgics fets patits per la
nostra ciutat durant el setge i l’assalt de les tropes borbòniques el
1707, han servit també per posar al descobert les limitacions i els acomplexaments
d’una part de la societat lleidatana i al mateix temps per establir
definitivament quin és el preu de la vergonya que haurem de suportar. En total
sembla ser que són 11 els milions d’euros que costarà la reforma que convertirà
el Roser en un hotel elitista i amb un ús privatiu i restringit (amb menys
d’una tercera part hi haguessin pogut ubicar un esplèndid Museu d’Història de la Ciutat, força més
respectuós amb la idiosincràsia del Roser). Per tant, doncs, 11 són els milions
que costa fer quadrar: tots els partits amb representació al nostre ajuntament;
els mitjans de comunicació locals que han defensat el projecte a cegues; una
extingida intel·lectualitat crítica local a qui ja no s’esperava; i una bona
part d’una societat civil que viu aferrada a la subvenció i al poder, de qui no
vol perdre’n el favor, quedant en ridícula evidència per haver xiulat mentre
mirava al sostre, com si la cosa no anés amb ella. Onze doncs, és la xifra
mediocre que s’ha pagat per vendre l’ànima d’aquesta ciutat al mateix diable i
rebre’n alhora l’aplaudiment