Aquest 8 de març, enmig d’una ofensiva reaccionària, les dones de Lleida tornarem a sortir als carrers per a defensar els nostres drets, i ho farem de manera ferma a pesar dels qui, aferrats al passat i als seus propis privilegis, en els qüestionen.

Però, a banda dels discursos masclistes ultraconsevadors, també n’estem tipes de discursos condescendents, conformistes i ancorats al feminisme lliberal, que ens fan creure que la major fita és que les dones siguem líders i ocupem posicions de poder.

Davant d’això, cal dir alt i clar que l’equitat només arribarà quan les qui tinguem drets garantits siguem les dones de classe treballadora, les precàries i explotades, les que cuidem i les que necessitem cures, les racialitzades, les migrants, les víctimes de violències i guerres, les nenes i les ancianes, les lesbianes i les trans. Aquest ha de ser el termòmetre de l’equitat i de la justícia de gènere. Perquè aquestes som les que determinem el lloc de les dones al món.
Per tot això, la lluita feminista no pot ser una altra cosa que la lluita per la justícia social, pels serveis públics, universals i de qualitat, la lluita per l’habitatge, la lluita per les pensions i el dret a les cures, la lluita internacionalista i antimilitarista, la lluita contra el canvi climàtic.

Defensem doncs un feminisme empoderat, capaç de fer front als múltiples reptes que tenim davant, que sigui capaç de polititzar el malestar i d’organitzar respostes col·lectives. El vuit de març no ens podem quedar a casa, perquè hi ha molt a defensar i molt a construir.