Mariona Lladonosa, militant de la CUP Lleida

En l’actual escenari de democràcia representativa tradicionalment s’ha afirmat que la participació política dels ciutadans/es queda reconeguda a través de mecanismes com el vot o la participació en organitzacions partidistes, etc. Això no obstant, és cada cop més visible que aquest tipus de mecanismes que, fins ara, havien situat al ciutadà/na en un pla actiu, resulten clarament insuficients per a fer front a importants dèficits democràtics que avui es manifesten, entre altres, en el fet d’una societat dividida entre subjectes de dret (ciutadans) i subjectes sense drets polítics (immigrants). Aquesta realitat suposa un estat de subordinació de la immigració causat per una manca de llibertat i un estat de vulnerabilitat i dependència que xoca frontalment amb el concepte bàsic de ciutadania.

El concepte de ciutadania que, històricament, ha estat associat a un projecte emancipador, ara esdevé quelcom similar a un títol nobiliari. La nacionalitat implica participació, drets i pertinença plena a la comunitat, però a la pràctica es produeix l’exclusió dels immigrants o altres persones residents. La idea de ciutadania s’ha mantingut fins al moment com un conjunt de drets que dota als individus d’igualtat formal sense qüestionar-se la desigualtat real. La complexitat del pluralisme social actual, però, sembla no poder mantenir aquests criteris; es fan necessaris nous models de construcció de la ciutadania. En aquest sentit el model proposat com a alternativa és el reconeixement als residents estabilitzats de l’accés a la ciutadania, de forma voluntària. Aquesta opció suposaria una forma de garantir la igualtat de drets en termes de no dominació, a fi d’evitar que la distribució de la ciutadania com a bé primari resti controlada políticament sense garanties jurídiques. És a dir, aquells qui treballen i resideixen en una nació, haurien de poder adquirir els drets de ciutadania després d’un període moderat de temps i certes formalitats raonables.

Les noves polítiques de naturalització defineixen la integració com una realització i un esforç individual més que com una situació d’igualtat de drets i oportunitats. S’exclouen les persones que no aconsegueixen complir amb els requisits socialment valorats. Això suposa la marginalització d’aquestes, incapaces d’adquirir drets de participació i representació política, i un risc de fractura social. En definitiva, una constatació de la crisi dels estats del benestar europeus que continuen associant l’adquisició de la ciutadania a qüestions de seguretat estatal en lloc de criteris de base social.

Enfront d’aquesta situació és necessari possibilitar la igualtat d’oportunitats en la participació de la vida pública. De no ser així, es produeixen processos discriminatoris, justificats legalment, com en el cas de l’ordenament jurídic espanyol que considera un immigrant, en primer lloc com a estranger i, en segon lloc, com a treballador. La legitimitat dels treballadors estrangers queda supeditada a la utilitat del seu treball ja que el seu reconeixement es planteja amb criteris exclusivament de cost-servei i no en termes de drets. La justícia social ha de contemplar aquesta realitat de forma central en el seu discurs.  Si s’exclou als col·lectius immigrants de la vida política, s’està perpetuant un estat de marginalització que s’heretarà entre generacions i fragmentarà durament el sí de la societat com a comunitat.

Hi ha la necessitat de reformular la noció de resident com a substitutòria del requisit bàsic per accedir a un catàleg de drets i deures. Permetre una major accessibilitat a aquest catàleg pot tenir resultats beneficiosos en quant a la població migrada i el seu procés d’acomodació en les societats d’acollida. També en els processos participatius per exemple: La millora de la legitimitat del sistema polític passa per enfortir les capacitats de presència activa del conjunt de la societat. El gran desafiament de la participació és aconseguir una àmplia participació de tots els sectors socials independentment de la seva classe o ètnia. La immigració ha de formar part d’aquestes experiències si un dels nostres objectius és vincular les persones nouvingudes a les xarxes socio-econòmiques urbanes i rurals de Catalunya. Un acostament a realitats que han de ser percebudes com a pròpies, al mateix temps que esdevenen actors dinàmics de la configuració de les polítiques públiques.