Manifest de l'esquerra independentista per la diada del 12 d'octubre 

El 12 d’octubre d'enguany no és una diada més, és el tres-cents aniversari de l’inici de la caiguda de la part baixa de la ciutat de Lleida i l’aniversari dels fets del Roser en mans de les tropes borbòniques, uns fets, els del 12 d’octubre, que acabarien possibilitant la caiguda total de la ciutat i de la Seu Vella, l’11 de novembre d’aquell any 1707. Per tant, és un 12 d’octubre amb una especial càrrega simbòlica per a les lleidatanes i els lleidatans: fa tres-cents anys que tropes forasteres s’endinsaren per terres valencianes i lleidatanes reduint a cendres pobles sencers, sotmetent i castigant aquelles i aquells que havien lluitat per defensar els seus furs de la mà dels maulets i austracistes; fa tres-cents anys que s’imposà el primer Decret de Nova Planta pel qual s’aboliren els drets propis, s’inicià la persecució institucional de la llengua i cultura catalanes i s’instal·laren les tropes borbòniques als Països Catalans, d’on encara no han marxat.

L’any 2007, els i les catalanes, estem vivint doncs el tercer centenari d’ocupació espanyola sobre els Països Catalans. Aquest fet, de gran importància històrica, no pot seguir passant desapercebut. Gran part de la societat catalana, desconeix episodis transcendentals de la pròpia història i, per tant, de la realitat d’opressió nacional que ha patit i continua patint el nostre país. Malgrat l'evident significació de l’any 1707, l’ocupació del nostre país va ser llarga, i com a conseqüència de la resistència popular, no conclogué fins el 1715 amb la caiguda de Mallorca.  

Per tant són ja 300 els anys d’ocupació espanyola, i 300 anys són molts. Amb 300 anys n’hi ha prou. Perquè 300 anys són massa en la història d’un poble, quan signifiquen la negació de la seva identitat i de la seva capacitat de governar-se segons les lleis de la terra. El que Felip de Borbó anomenà "justo derecho de conquista" ens va negar la paraula i el dret a ser, ens va passar el país a sang i foc amb la intenció de "reduir-nos" a província castellana. Però com recordem avui, 300 anys després aquí estem, commemorant i recordant la caiguda de Lleida, i no ho fem amb esperit de derrota. Ans al contrari. Recordem els homes i les dones que, amb el general Basset al capdavant, ens defensaren la llibertat a Xàtiva i a Ontinyent, a Elx, a Alcoi i Vila-real i a totes les ciutats cremades que guarden memòria d’aquells fets terribles; recordem especialment, els que resistiren i defensaren Lleida fins a l’últim sospir aquell trist 1707; els que resistiren, finalment, amb Barcelona, l'11 de setembre de 1714. I, sobretot avui, recordant-los a tots, constatem que, malgrat tots els malgrats, aquí encara hi ha un poble ben viu que batega i té confiança en el futur que es guanya cada dia.  

I com no pot ser d’altra manera, el 12 d’octubre, aniversari d’una de les matances més brutals que ha viscut la nostra ciutat al llarg de la seva història, reiterem en veu alta i clara que, el Roser, l’indret simbòlic que representa per a nosaltres la pèrdua de les llibertats nacionals i el martiri de centenars de civils en la batalla de Lleida, no pot ser de nou saquejat 300 anys després. Avui repetim fort i clar que aquest és un espai preferent de memòria històrica i que aquest fet en fa, de la seva conversió de l’antic convent en Parador Nacional de Turismo, quelcom absolutament incompatible amb el manteniment del seu simbolisme nacional i un autèntic disbarat que no podem permetre. Fer-ho, ens convertiria en allò que no volem ser, en els continuadors de l’obra felipista 300 anys després, intentant borrar la petjada de les seves atrocitats. 

Queda clar que els hereus de Felip V han continuat maldant per esborrar-nos del mapa, ens neguen encara la llengua, el nom i la seva unitat, ens encimenten els camps i les muntanyes, ens escanyen les normals relacions amb la resta dels Països Catalans i fins i tot volen esborrar els nostres indrets simbòlics que ens serveixen precisament per recordar que, encara avui, patim les conseqüències que es deriven d’aquella derrota. És per això que nosaltres, les dones i els homes que som avui aquí, en representació de tots els catalans i catalanes dignes que estimen el país, ens comprometem a ser motor del canvi imprescindible que entre tots hem d’aconseguir: per la terra, per la llengua i la cultura, per la gent d’ahir i per la que ha de venir, construirem uns Països Catalans lliures, socialment justos i solidaris.