En la nostra ciutat, i de mans del govern del canvi, assistim a proclames i discursos que es volen feministes sense que es toquin les estructures patriarcals que segueixen feminitzant la pobresa i la precarietat en nom d’un “principi de realitat i responsabilitat” –en paraules de la regidora Sall- que els impedeix avantposar la vida al capital.

La privatització de serveis públics segueix a l’ordre del dia en aquesta legislatura, la més sagnant la del Servei d’Ajut a Domicili (SAD) després que el Ple rebutgés la moció de la CUP per aturar l’enèsima licitació del servei per a la gestió privada, la qual obté el seu marge de benefici d’escanyar els salaris de les treballadores i exigir-los unes condicions de treball que res tenen de conciliadores.

La tasca de cures és una feina ingent que requereix grans dots d’esforç físic i emocional, humanitat, paciència, companyerisme i resiliència. Un esforç humà i humanitari per l’atenció a les persones vulnerables i depenents per part d’unes dones –ja que ho són en la pràctica totalitat- que en temps de pandèmia hauria de ser considerat un tresor a protegir per la Paeria en lloc de tornar-les a deixar als peus dels cavalls de les empreses adjudicatàries. Perquè només amb millors condicions laborals de les cuidadores i millor atenció a les persones vulnerables o depenents, gràcies a un control directe del servei, es pot humanitzar el servei de cures entenent que la problemàtica de la dependència i la vulnerabilitat és una derivada del sistema capitalista que ordena jornades, horaris i rols patriarcalitzats, no un problema individual de les llars on les dones sustenten tot el pes de les cures.

Cal passar de les paraules als fets i, a més de declarar-se Lleida ciutat feminista, cal posar les condicions materials de vida perquè les dones deixem de sustentar la vida a costa nostra, a costa de pitjors salaris, jornades parcials, feines precaritzades i tasques no remunerades ni reconegudes de cures. Cal uns pressupostos feministes i cal un canvi de paradigma de serveis socials, ara mateix continuista respecte el govern anterior. Cal un nou SAD centrat en la persona dins de la comunitat, amb un previ mapeig barri a barri i amb la interconnexió de les dades socials i sanitàries. Cal dotar-se d’una perspectiva comunitària i social per comptes de l’actual visió individualista i mercantilitzada de l’atenció a la dependència.

Manca voluntat política i manca un govern d’esquerres que aposti a Lleida per un projecte sociocomunitari i feminista que posi l’accent en transformar les causes de la dependència, de la vulnerabilitat i de la feminització de les cures, causes que són indestriables de la fallida d’un sistema econòmic que s’ha demostrat depredador de la vida.

Des de l’esquerra independentista sortirem aquest 8 de març al carrer per lluitar per una altra manera de viure, des del feminisme per a canviar-ho tot, i ho farem juntes: les dones i identitats dissidents, les joves, les grans, les migrades, les precàries, les aturades, les repressaliades per un sistema injust. Perquè cal fets i no paraules. Uns fets que en l’àmbit municipal topen amb un cas paradigmàtic com és el de les treballadores del SAD: posar la vida al centre i cuidar les cuidadores són exigències fonamentals que només es poden assolir des de la municipalització del servei i des de la política al servei de la majoria.

I ho volem tot, volem conquerir tots els drets, com a l’avortament assenyalant –com recentment feien les companyes d’Arran al bisbat- totes les estructures que ens ho impedeixin, fins que no en quedi ni una. Per això, fem una crida a participar de les mobilitzacions de la Coordinadora 8M i sumar-se a la manifestació que sortirà dels Jardins Víctor Siurana (Rectorat UdL) a les sis de la tarda el vuit de març.