Rubèn Cobo, militant de la CUP Lleida

Sobre l’eix comercial de Lleida diu la publicitat que és l’eix lineal més llarg d’Europa. Sense cap mena de dubte tindre un eix comercial de grans dimensions és un gran privilegi per tots els lleidatans i lleidatanes. Anar a comprar tot passejant a l'aire lliure, podent aturar-te en una terrassa d'una cafeteria o tot badant davant dels pocs edificis que els avatars de la història i la pressió immobiliària encara no han tirat a terra, és tot un privilegi.

Tanmateix, l'eix ja no m'enamora tan com abans. Quan camino pels seus carrers plens de gent, molts mirant, alguns comprant, no puc deixar de pensar que Lleida perd personalitat. Els negocis familiars i especialitzats que omplien aquests carrers van deixant lloc, poc a poc, a franquícies alienadores i despersonalitzades. En el procés la ciutat va perdent aquell valor afegit que la feia diferent i la seva pròpia personalitat es dilueix en una mena d'aburrit estandard comercial, indestriable de qualsevol altra ciutat del món. El tracte proper del comerciant de tota la vida és substituït pel tracte fred del treballador assalariat, el qual objectivament no té massa motius per mostrar-se gaire càlid amb el client, sovint treballant en precari, sovint poc motivat per una feina que li és temporal, sovint poc format per unes multinacionals que l'únic interès que tenen en ell és el de mà d'obra barata per explotar.

Evidentment aquest no és el punt de vista del paer en cap, el senyor Angel Ros, el qual no s'està d'assistir a la inaguració d'alguna d'aquestes franquícies personalment quan en té l'ocasió, independenment de que n' hagi 99 més d'igualetes arreu del món, independentment que aquesta sigui en un lloc tan emblemàtic per a la ciutat com és l'arc del pont. En l'acte, el senyor alcalde ofereix facilitats infinites per la instal·lació de l'anhelat Corte Inglés, objectiu que per ell deu d'estar molt per sobre del de la protecció i foment del petit i mitjà comerç local, el qual es veu abocat, cada cop amb més freqüència, a tancar les seves portes.

I malgrat tot, el provincianisme de l'alcalde de la capital de la terra ferma sembla no tenir límits, així, segons afirmava el mateix batlle en l'acte d'inaguració, una ciutat com Lleida (tan petita i poca cosa ella) s'ha de sentir orgullosa que una multinacional com  El Corte Inglés hagi decidit d'instal·lar-s'hi. Suposo que ens faran un enorme favor recollint a cabassos els nostres diners i fent volar els benficis lluny d'una ciutat tan boirosa i aburrida.

Tot apunta, doncs, a que el Pla Territorial Sectorial d’Equipaments Comercial s'ha convertit per l'equip de govern en un mal de cap. Enlloc d'una llei útil de protecció del propi comerç per ells ha esdevingut poc menys que una anacrònica, quasi mediaval, nosa. Llegir que el nostre alcalde està poc menys que contant els dies que li queden fins al 2010 per tal de que caduqui el PTSEC em produeix certa enyorança preventiva quan passejo davant les poques botigues autòctones que encara queden.