Rubèn Cobo, militant de la CUP Lleida 

És un fet, tal i com s’observa en les enquestes que sobre el tema van sortint, que d’ençà del final de la transició el nombre de gent que es considera independentista ha crescut considerablement. Hi ha molts motius que poden explicar aquest fenomen.D’una banda, el desengany que per molta gent representa un model estatutari que sovint ha demostrat les seves limitacions i mancances. Els catalans i les catalanes, que en la seva majoria ens considerem majors d’edat per prendre les nostres pròpies decisions, no podem entendre que el nostre  parlament i les nostres institucions vegin constantment condicionades des de Madrid les polítiques que des d’aquí han estat democràticament aprovades. Les ingerències externes sovint freguen el ridícul i es fan sense conèixer, o sense entendre en el millor dels casos, la realitat del país. La política de peix al cove de l’era del pujolisme, mantinguda després pel tripartit, ha resultat ser una política d’anada i tornada i una fal·làcia en el seu plantejament.

D’altra banda, el fet que el català, a dia d’avui, encara sigui considerat des de l’estat espanyol com un problema o com una amenaça ens situa, als i les catalanes, constantment a la defensiva, sempre justificant el quan, el com i el per què utilitzem la nostra llengua, sempre en el punt de mira dels mitjans de comunicació de Madrid, sempre amb la por al cos de no semblar maleducats o resultar antipàtics. Podem dir que la nostra llengua viu eternament condicionada en el seu ús social, que n’és, de fet, l’element més important, ja que és el que la manté viva. La famosa pedagogia que havíem de fer a Madrid ha resultat totalment inútil i desesperançadora, demostrant que no hi ha pitjor cec que aquell que no hi vol veure. 

Ens trobem immersos en un món globalitzat que exclou la singularitat i anhela la uniformitat, un món capitalista en què tot es mou en funció de l’economia, un món on llengües com la nostra necessiten estats que les defensin o es veuran abocades a desaparèixer superades pels interessos del capital. L’estat espanyol ha demostrat amb escreix no ser l’estat capaç de dur a terme aquesta tasca, per la qual cosa són molts els i les catalanes que han començat a veure en la construcció d’un nou estat l’única via per salvar una llengua i una cultura que es debaten entre la vida i la mort. Ben al contrari, l’estat espanyol ha alimentat a Catalunya l’autoodi dels catalans, provant de posar en contra de la llengua catalana aquells catalans que encara no la parlen, qüestionant constantment els models de normalització lingüística, i provant de posar al mateix nivell legal les dues llengües, conscients en tot moment, no en tinguem cap dubte, que això suposaria la desaparició d’aquella de les dues llengües que fos més feble, en el nostre cas, el català. 

Així, la llista dels motius pels quals l’independentisme sociològics va en augment es podria allargar indefinidament, però si darrerament n’hi ha hagut un que ha guanyat força ha estat, sense cap mena de dubte, l’econòmic. La publicació de les balances fiscals no ha demostrat res que no se sabés, però  el fet de publicar-les  en període de crisi i amb les infraestructures del país al límit del col·lapse, afegida al fet de que comunitats beneficiades per aquestes balances fiscals tenen un millor estat del benestar (si això encara existeix) que nosaltres, ha aixecat a nivell pràcticament nacional (perquè no oblidem que el País Valencià i les Illes són les altres comunitats més perjudicades) una sensació palpable de ser cornuts i pagar el beure.  

Els números són freds i tossuts. Per això resulta patètica la pretensió espanyola que aquests diners responen a quotes de solidaritat. És evident que als Països Catalans som tan o més solidaris que qualsevol altre poble, però abans de ser-ho és comprensible, per qualsevol que ho vulgui entendre, que vulguem arranjar casa nostra. Però per davant de tot, cal tenir en compte que la solidaritat, tal i com passa amb les persones, només la poden exercir els pobles lliures. És a dir, és solidari qui ho vol ser i envers qui vol ser-ho, tant quan parlem de persones com quan parlem de pobles. Obligar els i les catalanes a donar diners a canvi de res no és, per tant, solidaritat. Té un altre nom i no té res a veure amb la filantropia. 

Quan parlem d’independència sovint se’ns convida a ser realistes, se’ns diu que ja no es creen nous estats a Europa així com així, o se’ns explica les moltes limitacions que un país com el nostre tindria, i se’ns parla de com de difícil és anar sol pel món, del molt que necessitem els espanyols per tal que ens guiïn pels camins de la història. Però posats a ser realistes, observem que la realitat és un altra. Observem com els moviments d’alliberament nacional creixen a tot Europa, com nous estats es van formant en un degoteig constant, i esperem, sense deixar de lluitar però amb infinita paciència, que arribi el nostre torn. I perplexos davant dels seus raonaments ens preguntem què de tan terrible deu tenir això de la independència, ja que no veiem que cap estat hagi fet mai marxa enrere en la seva emancipació nacional. I ni tan sols veiem que aquells països tan contraris a la independència dels Països Catalans renunciïn a llur sobirania. Per tant cal pensar que algun avantatge deu tenir, i posats a especular, possiblement més de dos i més de tres.

Així, aquest 11 de setembre, des de la Candidatura d’Unitat Popular de Lleida creiem que hi ha motius més que suficients per mantenir el nostre projecte independentista, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar. No renunciem al dret que els pobles tenen de construir el seu futur amb plena llibertat, sense tuteles ni paternalismes, sense espolis ni imposicions. Entenem que el dret de decidir és inherent als pobles, independentment de quina sigui la legalitat vigent, al marge de constitucions i de voluntats alienes.