Ferran Dalmau, militant de la CUP Lleida 

Aquest mateix mes de febrer, els Serveis Territorials del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya a Lleida, notificaven a l’Associació Cultural l’Ocell Negre, tres anys després! de que aquesta entitat presentés una sol·licitud de catalogació del l’Edifici del Roser com a Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) en categoria de Lloc Històric, que han emès un informe favorable a l’esmentada petició. Es a dir, que consideren catalogable el Roser en aquesta categoria de protecció que contempla la Llei de Patrimoni Català, però no garanteixen dur-la terme.

No cal dir que l’aprovació definitiva de la catalogació, suposaria de ben segur un replantejament del projecte tècnic (d’on per cert, ha desaparegut aquell Centre d’Interpretació dels fets del 1707 que se’ns van intentar vendre com una mal menor) presentat per Madrid de conversió del que a dia d’avui és un equipament cultural d’ús municipal, amb un fort component d’espai de memòria històrica en un hotel elitista de l’espanyolíssima i casposa empresa Paradores Nacionales, obligant-la a respectar la idiosincràsia de l’espai com a indret de memòria preferent, així com els seus principals elements arquitectònics. Tot doncs, dependrà de la voluntat en primer lloc i de la rapidesa després de la Conselleria a l’hora d’esmerçar-hi  esforços i recursos, i si acaba o no elevant aquesta petició a Consell de Govern de la Generalitat, responsable últim d’aquesta potestat i de la seva ratificació.

En aquest sentit, sembla que la polèmica per la retallada que el Tribunal Constitucional prepara en l’apartat dels símbols nacionals de Catalunya en l’estatutet principatí, ja de per sí paupèrrim, pot venir precedida per una renúncia prèvia feta pels propis partits polítics que integren l’actual arc parlamentari català i en especial d’ERC, que és qui gestiona la Conselleria de Cultura, al que és per a la ciutadania de Lleida l’autèntic i irrenunciable símbol nacional d’aquesta ciutat: l’edifici del Roser. Queda per veure si algú tindrà la barra suficient de queixar-se de que la senyera i els segadors no seran considerats símbols nacionals propis dels catalans i les catalanes en aquell estatutet raquític i vergonyant, mentre permeten que els nostres espais de memòria col·lectiva i d’afirmació nacional es converteixin en espais de vergonya i d’humiliació.

Així doncs, ens trobem un moment on la disjuntiva és inevitable, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) disposa de la que és seva darrera oportunitat de salvar el Roser i evitar el judici que la memòria col·lectiva de la ciutat li depara pel seu paper en aquest afer, tot i evitant-ne la seva conversió en Parador Nacional de Turismo. La pilota és novament sobre la seva teulada. I tot i que tres anys per respondre una petició com aquesta i l’actuació contradictòria en l’àmbit municipal que han dut a terme en aquesta afer fins a dia d’avui inviten a ser malpensats i creure que no existeix cap voluntat política al respecte, més enllà d’aguantar el xàfec com es pugui, la pregunta és clara, l’hi queda alguna engruna de dignitat nacional als responsables polítics del partit de Macià i Companys i sabran estar l’altura que les circumstàncies requereixen per tal d’evitar aquesta autèntica barbaritat?