La Candidatura d’Unitat Popular ha decidit impugnar i presentar alegacions a tots els Plans Directors que inclouen les 100 Àrees Residencials Estratègiques (ARE) promoguedes per la Generalitat de Catalunya arreu del territori. La CUP ha iniciat, des de fa mesos, diferents campanyes d’oposició a les Àrees Residencials Estratègiques, denunciant així la decisió unilateral de la Generalitat de construir 90.000 nous habitatges a 86 municipis catalans.

A partir del Decret 1/2007 de 16 d’octubre de 2007, de mesures urgents en matèria urbanísitica, es crea una via urgent i directa per posar sòl a disposició dels promotors i edificar massivament habitatge en el menor temps possible. Les ARE es poden desenvolupar en terrenys considerats no urbanitzables fins al moment, prescindint dels Plans Generals d’Ordenació Urbana vigents; les ARE permeten crear barris inexistents en el planejament municipal, redueixen al màxim tots els tràmits, terminis, controls i normativa exigits per poder urbanitzar; les ARE permeten que surtin al mercat tots els terrenys que durant dècades Incasòl ha anat comprant arreu del Principat. I el que és el pitjor, les ARE impedeixen els processos de participació ciutadana que fins ara eren obligatoris, i que permetien implicar a tots els agents socials i polítics del municipi en la definició del planejament del seu poble o ciutat. Per la CUP, les ARE són, doncs, una vulneració als nostres drets com a ciutadans.



Des d’aquest plantejament la CUP considera que alguns dels preceptes del Decret 1/2007 podrien ser inconstitucionals, i que suposa la més gran vulneració de l’autonomia municipal des de la restauració dels Ajuntaments.



El Govern d’Entesa ha intentat vendre aquestes mesures urgents i el Pacte Nacional per l’Habitatge com una solució al dèficit d’habitatge protegit que té Catalunya, de fet no es cansen de repetir que el 50% de les vivendes que es construiran gaudiran d’algun tipus de cobertura pública. S’obliden, però, de reconèixer que les ARE no van acompanyades de polítiques reals per garantir l’accés a l’habitatge, els actuals criteris d’accés a la protecció oficial exclouen els sectors més populars de la nostra societat. Les esperades mesures urgents en matèria d’habitatge han oblidat deliberadament les polítiques de foment del lloguer, la rehabilitació o la recuperació dels pisos buits. La crisi immobiliària actual és una crisi d’excés d’oferta, per tant, al Principat i als Països Catalans hi sobren pisos! A molt pocs llocs es pot assegurar que facin falta habitatges.







Principis d’oposició a les Àrees Residencials Estratègiques:



• La Candidatura d’Unitat Popular rebutja els criteris de la política nacional d’habitatge que ha emprès el Govern d’Entesa. És en aquest sentit que presentem al·legacions a tots els Plans Directors Urbanístics que ha impulsat el govern i plantegem un política alternativa d’habitatge per a tot el país. No plantegem oposicions parcials o locals a determinades Àrees Residencials Estratègiques sinó que denunciem aquesta nova figura imposada i unilateral del planejament urbanístic català.

• El Decret Llei 1/2007 de mesures urgents en matèria d’urbanisme, vulnera l’autonomia municipal garantida fins ara en matèria d’ordenació urbanística i anul·la l’autonomia municipal quant a la tasca planificadora i d’ordenació del territori.

• El desenvolupament de les ARE que estableix el Decret Llei, esdevé una drecera per obviar i prescindir dels processos de participació ciutadana obligatoris fins ara en les qüestions de planejament general dels municipis.

• Les ARE són l’exemple més evident del model de creixement indefinit que segueix defensant el Govern d’Entesa a Catalunya. Un model oposat als principis de sostenibilitat i preservació del territori que defensa i treballa la Candidatura d’Unitat Popular. Les ARE impliquen un creixement, en nombre d’habitatges i de població, totalment inassumible i insostenible pel país i per la majoria de municipis afectats.



Les ARE no són polítiques d’esquerres:



• Els partits del govern (PSC, ERC i IC-EUiA) i els mitjans de comunicació afins han iniciat una campanya propagandística entorn a les ARE i la seva política d’habitatge, considerant aquesta nova legislació com a progressista i de foment de l’accés a l’habitatge. Això no obstant, la realitat que s’imposa és una altra: Les ARE no responen a les necessitats de la ciutadania sinó que es van dissenyar a finals de l’any 2007 per satisfer les necessitats del capital promotor i constructor.

o El Pacte Nacional de l’Habitatge i el Decret 1/2007 de mesures urgents van ser part de l’estratègia electoralista que el PSC i els seus socis de govern iniciaren per a guanyar les eleccions de novembre de 2007. Un cop més, el Govern d’Entesa va vendre fum i desinformació per tal de guanyar unes eleccions, difonent com a únic missatge que impulsaven de forma urgent la construcció d’habitatge de protecció oficial.

• El dèficit que pateix del Principat de Catalunya d’habitatge amb cobertura pública i de protecció oficial ha estat fruit de la deliberada deixadesa que els governs de CiU i el primer Tripartit. La legislació vigent fins ara permet clarament tant la provisió de sòl com la promoció pública d’habitatge en diferents graus de protecció. Per tant, si els catalans i catalanes ens trobem patint una situació crítica és simplement perquè no s’ha volgut aplicar la legislació vigent. Els governs de CiU i el tripartit no han emprès cap tipus de política d’habitatge fins que els beneficis del mercat lliure immobiliari no han començat a perillar. L’adveniment de la crisi immobiliària ha forçat al Govern d’Entesa a projectar habitatge protegit com a única alternativa pel sector immobiliari. Per tant, no és política d’esquerres sinó necessitats de benefici immediat pel sector promotor i consturctor.

• El Pacte Nacional de l’Habitatge no ha estat cap progrés social. Recordem que l’acord al que es va arribar incloïa les peticions del sector immobiliari i dels partits liberals i conservadors catalans. De fet, El Pacte Nacional per l’Habitatge és un exemple més d’aquesta nova moda política dels “Pactes Nacionals” i dels consensos, que no volen dir altra cosa que integrar la dreta i els interessos de la patronal en les grans decisions del govern. D’aquesta manera, ens trobem avui, amb un gran Pacte que té com a màxim objectiu la injecció de capital públic al sector immobiliari, per tal de suavitzar una crisi que el mateix sector ha generat. Ni els partits, ni l’Associació de Municipis, ni la Federació de Municipis, ni els sindicats majoritaris han gosat revelar-se al xantatge dels empresaris de la construcció: diposar de sòl molt barat, sovint rústic, per a les seves promocions urgents.

• El Govern d’Entesa (PSC, ERC i ICV-EUiA) està desenvolupant una política de desenvolupament territorial, seguint els mateixos principis ideològics que els diferents governs de CiU a la Generarlitat: el creixement és la condició que imposen ala ciutadania per tenir accés a més i millors serveis i infrastructures. La pràctica política del “xantatge del creixement” que tan es va criticar a CiU.





Les conseqüències de les ARE i el creixement previst:



• Cap dels signants del Pacte Nacional per l’Habitatge havien previst, a finals del 2007, l’aturada que ha patit el sector mesos més tard. Per tant, molts dels objectius i arguments de les ARE es veuen ara en entredit:

o La Generalitat de Catalunya no diposa del finançament necessari per executar aquesta operació urbanística a tot el país.

o El mercat immobiliari està saturat de pisos recentment construïts i no venuts, per tant buits, que constructors i promotors no han pogut rentabiltizar. Part del sector immobiliari ara s’oposa a les ARE per evitar que augmenti encara més l’estoc d’habitatge construït.

o El Govern de la Generalitat ha canviat absolutament el discurs entorn a les ARE. Actualment ningú ja no defensa la urgència d’aquestes mesures ni els terminis per a la construcció de l’habitatge de protecció oficial. Actualment, el discurs oficial ha esdevingut simplement una defensa de la necessitat de posar sòl (barat!) a l’abast del sector. Per tant, es posa de manifest que la motivació central d’aquestes mesures no ha estat mai facilitar l’accés a l’habitatge de la protecció oficial de forma immediata, sinó l’accés del capital immobiliari a sòl barat i, sovint, no urbanitzable. Actualment s’ha considerat que fins al 2012 no es preveu que es pugui fer efectiva la oferta d’habitatge de protecció oficial.

• Els municipis afectats per una ARE han vist com, de facto, es definia el seu planejament urbanístic per decret i sense possibilitat d’intervenció municipal. D’aquesta manera, els canals de participació ciutadana obligatoris i previstos per la legislació vigent en matèria de planejament urbanísitic, han quedat aplaçats per d’aquí a 10 o 15 anys. Els grans trets de la planificació urbanísitica municipal per a la propera dècada ja han estat decidits impedint el posicionament de la ciutadania.

• Les ARE preveuen un creixement urbanísitic i poblacional radicalment insostenible que fomenta el model de nous barris dormitori. Els equipaments per aquests barris no queden garantits pel Decret, ni està assegurada la mobilitat funcional dels seus residents. La creació de barris de la magnitud prevista per les ARE implica la desconnexió amb el model social, civil, econòmic i cultural dels propis municipis on s’ubicaran les noves barriades. Per tant, el Govern d’Entesa fomenta pràctiques de desnaturalització dels municipis:

o El creixement poblacional previst no es correspon amb la possibilitat de generar llocs de treball dels municipis afectats. Queda clar doncs, que l’objectiu d’aquests barris no és el de generar noves zones on viure sinó nous espais on dormir.

o Els municipis afectats haurien de desenvolupar una política laboral conseqüent amb el creixement poblacional previst o les conseqüències de descohesió seran inevitables.

• La magnitud dels projectes de les Àrees Residencials Estratègiques no permeten que el teixit local vinculat al sector de la construcció pugui tenir accés als beneficis d’optar a aquestes promocions. Es tracta de grans intervencions urbanísitiques només assumibles pel gran capital immobiliari totalment desvinculat del territori.

• Els convenis per a la creació dels Consorcis entre Ajutnaments i Incasòl, que hauran de desenvolupar les ARE, poden incloure greus contradiccions amb els principis defensats al Decret Lei de mesures urgents, com per exemple:

o El no compliment de la obligació de desenvolupar l’urbanització del sector, la construcció d’habitatge i la creació d’equipaments al mateix temps.

o No destinar els ingressos provinents del 15% d’aprofitament mig de la operació al finançament dels equipaments comunitaris necessaris pel nou barri.

o Establir terminis de 10 a 15 anys per al desenvolupament dels pisos de protecció oficial.

o Finançament d’altres actuacions que Incasòl té pendents al municipi.