El passat 23 de novembre el Tribunal Suprem ratificava la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que obliga a que els centres escolars del Principat facin un 25% de l'ensenyament en castellà.

I ja hi tornem a ser. Un nou cop al model d'escola catalana que, segons les dades publicades fa poques setmanes pel Govern, és un espai on també està disminuint l'ús del català. Altre cop la llengua, altre cop un model d’immersió lingüística únic i amb resultats més que provats i contrastats (una de les poques certeses d’aquest país, m’atreviria a dir) als Jutjats i amb la dreta i la ultradreta bordant per l’aplicació d’un 155 a l’educació, si no s’aplica la sentència. Cridant, entre espasmes, per aconseguir imposar un model que el que vol es segregar, sí, segregar, els nens i les nenes en funció de la seva llengua.

Recordem aquelles paraules d’un militant de Ciudadanos de Rubí que, davant les càmeres de RubíTV, va dir: “Quien quiera aprender catalán que se vaya a una academia y se lo pague”. I cap aquí ens volen dur. Davant de tanta demagògia, de tanta ràbia i mentida, permeteu-nos apel·lar a la memòria.

Després de la prohibició del període franquista, la introducció de la llengua catalana a l'escola era una acció prioritària per a incrementar l'ús social del català, en aquells moments absolutament minoritzat en favor del castellà. Es tractava d’educar els alumnes en la llengua minoritzada, en la més feble, el català, com a model més vàlid per garantir la seva normalització i supervivència enfront la més forta i es va fer amb un consens total i absolut del Parlament, inclosa la Alianza Popular d’aquells temps.

En aquell moment no existia Ciudadanos, però si un seguit de veus contràries a aquesta Llei, la més important de les quals fou l’anomenada Manifest dels 2300, un seguit de pseudointel·lectuals de la brossa, com ara Federico Jiménez Losantos, o Santiago Tarancón o Carlos Sahagun, que criticaven la política lingüística del govern de la Generalitat i l’acusaven de discriminar el castellà.

Aquesta primera Llei de normalització establia les bases per a l'ús vehicular habitual de la llengua catalana, impedia explícitament la segregació dels alumnes per motius de llengua i feia del català la llengua d’un sistema educatiu que també garantia la presència del castellà i el coneixement d'ambdues llengües oficials per tots els alumnes un cop acabat l'ensenyament obligatori, inicant-se la seva aplicació en dinou escoles públiques de Santa Coloma de Gramanet, on fou un èxit total, i ja el curs 1989-90 la immersió lingüística era present en més de 700 escoles (més de cinquanta-dos mil alumnes).

Des d’aquell moment s’ha demostrat curs rere curs que el model funciona, que els i les alumnes a Catalunya, independentment de la seva llengua d’origen, aprenen les dues llengües, el català i el castellà. Un model uniforme. Sense discriminar, sense segregar, sense separar i que ha fet perviure el català colze a colze amb el castellà. I és la que ara es vol suprimir.

No podem permetre que es carreguin una realitat plurilingüe que els fa mal i obsessiona, perquè no l’entenen com a riquesa, sinó com a pobresa. La seva pròpia pobresa.

És una lluita pel model lingüístic, pel model d’escola catalana. I en aquesta lluita hi tenim tantes i tants professionals de l’ensenyament, mares, pares, sindicats, com el SEPC (Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans) cos i primera línia de defensa des de la desobediència, expressada a les aules davant la constant precarització del sistema educatiu públic i que són llavor per al nou país i la nova educació que totes i tots volem.

No ens deixem enganyar. El bilingüisme no existeix, només existeix gent bilingüe, gent que parla i escriu perfectament dues llengües, com ho som tantes i tantes generacions sorgides a l’empara de la Llei de Normalització Lingüística a Catalunya. Una Llei que garanteix l’ús social del català i la seva supervivència, des de la protecció oficial i la discriminació positiva.

Si les institucions catalanes no protegeixen el català, i nosaltres no lluitem per la llengua més dèbil, la llengua que parla un nombre més reduït de gent, aquesta està condemnada a desaparèixer. I això ho sap perfectament la dreta i la ultradreta, ho sap perfectament el règim del 78, ho sap perfectament la falsa esquerra espanyola, la serp que enverina les lluites socials i culturals pel dret dels pobles a existir i viure en la seva llengua.

Com va dir el catedràtic de Lingüística General de la Universitat Autònoma de Madrid, Juan Carlos Moreno Cabrera, “Quan la promoció de les llengües minoritàries té èxit, l’espanyolisme comença a parlar d’imposició”