Ferran Dalmau, militant de la CUP Lleida

Ara fa un dies, la Generalitat de Catalunya, a través del seu Departament de Política Territorial i Obres Públiques (DPTOP) feia pública la seva opció preferida per a la futura Variant Sud de Lleida. Poc després, la Paeria l’assumia com a pròpia, en contra del que s’havia compromès a fer anteriorment, defensant una opció que en cas d’acabar-se imposant, suposarà de ben segur un nou esquarterament i una nova mutilació de l’Horta de Lleida.

Amb el seu posicionament, la Paeria i el PSC avalen el que, en cas de materialitzar-se, suposarà una nova agressió de caràcter irreversible al que ha estat fins a dia d’avui l’autèntic pulmó verd de la ciutat, a l’estil de la ja perpetrada anteriorment amb el by-pass de l’AVE, i ho faran al més pur estil “majoria absoluta del PSC”: utilitzant la imposició, l’engany i la manca de participació dels veïns i veïnes en la presa d’aquelles desicions que els afecten. Res de nou, i tot i que per ser un procediment habitual i recurrent d’aquest ajuntament, no deixa de ser reprobable. Això si, amb el seu posicionament últim, l’alcalde i el seu partit deixen de marejar la perdiu i almenys ens deixen clar d’una vegada per totes que mai s’han cregut allò que deien assumir en veu baixa i tremolosa, allò de que calia conjugar el respecte a l’Horta i els seus valors (paissatgístics, patrimonials, ambientals, arquitectònics,...) amb el desenvolupament econòmic i el creixement. Per fi van de cara en la defensa del seu vertader model de ciutat. 

En darrera instància, aquest projecte que caldrà aturar, és una nova mostra, bastant clarificant, de l’arrelament entre els polítics d’un ample ventall de colors, també pot acabar sent galdós el paper d’aquells que mentre s’oposen en l’àmbit municipal al projecte presentat de Variant, el promouen en l’àmbit autonòmic, o si més no, van de bracet amb els que ho impulsen, d’una cultura del totxo i del ciment, convertida en alguns casos en obsessió compulsiva pel creixement irracional com a única font de creació de riquesa i progrés, com si la recepta no estigués caducada, com si no n’estiguessim pagant ja el seu preu. En tot cas i amb els temps que corren, comença a ser preocupant que l’alcalde Àngel Ros i el seu equip de govern no hagin entés encara la necessitat de preservar aquest espai en la seva totalitat com un bé d’interés comunitari que cal llegar a les futures generacions de lleidatans i lleidatanes i l’entenguin encara, tan sols com una zona més d’expansió i creixement desmesurat d’una ciutat, que poc a poc s’exten com la metàstasi d’un càncer, afectant de forma accelerada, desordenada i incontrolada nous òrgans fins ara no destruïts del nostre cos, nous espais encara no destruits del nostre territori, en aquest cas. 

Aquesta polèmica esperem però, que haurà servit almenys per posar sobre la taula el que ja ha esdevingut una necessitat inajornable com és l’elaboració definitiva, tal i com venen exigint els veïns i les entitats que els representen, d’un pla d’ordenació que en defineixi els usos futurs de l’Horta de Lleida, on l’activitat agrària continuï sent la base sobre la qual es conservin els valors històrics, naturals i socials i que passa des del nostre punt de vista, per la creació d’un Parc Agrari que preservi i promocioni els usos agrícoles i el seu entorn natural, essent una inversió respectuosa i de futur que pot contribuir a la millora de la qualitat de vida de tots els ciutadans, i en especial dels que habiten l’Horta de Lleida. Si al Baix Llobregat, on la pressió demogràfica i urbanística és infinitament superior a la que rep la nostra ciutat, aquesta opció ha estat una solució de futur i de consens, i on s’ha comptat amb la participació imprescindible d’aquells que viuen i treballen en la seva zona agrícola, perquè no ho hauria de ser a Lleida?