David Sancho, militant de la CUP Lleida 

Recordo que durant el 2003 , els mesos d’activitat frenètica del “No a la guerra” van servir per adonar-nos que més enllà de l’oportunisme de molts partits i sindicats, del missatge manipulable de “sí a la pau, no a la guerra” i del neofeixisme del PP, una nova polèmica sorgia amb força. En una de les concentracions per demanar la fi de l’agressió a l’Iraq vam coincidir amb un grup de veïns del carrer del Nord que portaven una magnífica pancarta: “Musulmans sí, mesquita no”...paraules que parlaven per si soles i més encara quan es dirigien a nosaltres amb perles com “si us agraden els moros, us els emporteu a casa”, “no som racistes”. Aquest clam a la intel·ligència no era més que la mostra de la impotència davant el fet que la realitat del seu barri havia canviat.

Si les obres de l’AVE els va fer somiar un barri de luxe, la realitat els va fer veure que part del nombrós col·lectiu musulmà de la ciutat eren també veïns del barri. Es podien llogar pisos i locals als nouvinguts o podien fer les feines que aquí ningú vol fer, però no podien practicar la seva religió ja que això molesta i fa soroll. Queixosos, van demanar ajuda a partits i ajuntament, i tothom es va posar a treballar per buscar “la solució”. Després d’anys de polèmica, què tenim ara? D’una banda, la realitat social de la ciutat: el 16% de la població de la capital del Segrià és musulmana. A aquesta xifra se li ha de sumar la “població flotant” que arriba a l’estiu per collir fruita i que també practica aquesta religió. I dic practica perquè si una cosa fan els musulmans és practicar la seva religió, que han de poder exercir com a ciutadans que són de la ciutat.  

Davant d’aquesta darrera afirmació, hi ha qui pensarà que el polígon industrial ja està bé per fer-hi una mesquita, però realment això fa un flac favor a la convivència i el bon veïnatge. D’ençà que es va plantejar el trasllat de la mesquita del carrer del Nord s’han buscat solucions d’allò més imaginatives: la mesquita “on tour” (cada setmana a un pavelló esportiu diferent de cada barri), el trasllat a la Bordeta, la compra del local per part dels veïns contraris a la mesquita, i finalment, el trasllat a un polígon industrial on sembla que tampoc hi fa res ja que alguns empresaris s’han queixat per la incompatibilitat (?) de l’activitat industrial amb la religiosa. La qüestió, pel que es veu, és que estigui cada cop més lluny.  

D’altra banda, la Paeria tampoc ha col·laborat gaire en el tema; ha cedit un solar per la construcció de la nova mesquita al polígon, contribuint a la marginació del col·lectiu musulmà i regalant sòl públic a una confessió religiosa, fet que xoca amb el laïcisme que ha de practicar i pel que ha de vetllar l’administració. A més, l’acord s’ha fet amb l’Associació d’Unió i  Cooperació Islàmica de Lleida, la més conservadora de les entitats musulmanes de la ciutat (recordem que l’imam de la mesquita no volia parlar amb la presidenta de l’escala on s’ubicava per ser dona), sense escoltar altres associacions islàmiques de la ciutat i del país, que com l’Associació Cultural Atlas o el Consell Islàmic de Catalunya, han advertit que aquesta macromesquita es el perfecte “caldo” de cultiu per les barbaritats de l’integrisme.  

El que cal és que els oratoris islàmics, igual que els de qualsevol altra confessió religiosa i com passa a altres ciutats del món, estiguin repartits per la ciutat i no crear guettos, ni al polígon ni enlloc. Per tant, caldria apostar per una igualtat efectiva de drets d’aquelles persones que pertanyin a la religió que sigui, puguin fer els seves cerimònies en igualtat de condicions, siguin musulmans, protestants o catòlics, i permetre que les mesquites o esglésies que es construiran es facin en igualtat de condicions, sense caure en la mentida de les “arrels cristianes” de la ciutat, parany encara major quan Lleida va ser durant segles una ciutat àrab. Això però, no implica que l’administració, en aquest cas la Paeria, hagi de cedir solars per a la construcció d’edificis religiosos, ja que la seva tasca no és aquesta i no pot potenciar privilegis per a cap confessió.