Ferran Dalmau, militant de la CUP Lleida

D’ençà de fer-se públic, primer una paranormal i d’origen desconegut clavada d’estaques en uns sembrats particulars del nucli cerdanyenc d’Isòvol, encara no reivindicada per ningú a dia d’avui, i dies més tard, els plans de la Conselleria de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya dirigida per l’”ecotransvasista” Francesc Baltasar, de captar aigua del Segre per abocar-la a la conca del riu Llobregat, el rebombori aixecat en el si de l’opinió publica, per la surrealista seqüència d’esdeveniments, ha estat notable, i no era per menys: suposats ecologistes que en l’oposició es manifestaven sota el lema “mai més un govern transvasista” impulsant-los ara i exigint-los a un govern espanyol que tot i que “amic”, s’hi nega; partidaris d’antics i futurs projectes transvasistes fent d’abnegats defensors del medi ambient; consellers del govern mentint reiteradament com no ho faria ni el propi Judes Iscariot sobre l’evidència més evident, i distraient l’atenció amb estèrils discussions fabrianes; dirigents locals de partits pintats de verd perjurant en els mitjans que no hi hauria tranvasament i votant dies més tard mocions que deixen oberta la porta a la captació; malbaratament de recursos per a unes obres teòricament temporals, que ningú es creu que de temporals en tinguin res... En definitiva, una llarga llista de despropòsits que no s’acaba mai i que no sembla ideada en principi, com una estratagema per tal de frenar els alts índex d’abstenció electoral, de descrèdit dels partits polítics o de decadència moral.

Per estar en contra d’aquest projecte de forma categòrica i sense matisos, en aquestes altures de la comèdia, ja no calen grans justificacions o dissertacions. Ni tan sols són necessaris uns mínims coneixements sobre cabals, sistemes de rec o plantes de dessalació. Són moltes les dades exposades pels seus detractors i totes apunten cap al mateix lloc, cap a la insostenibilitat del projecte i l’atemptat mediambiental que comportaria. En tot cas, que el riu Segre és deficitari en recursos, es fa evident als ulls de qualsevol persona amb un mínim de sentit comú i de vista, que observant-lo aquests dies al seu pas per Lleida amb un cabal de no més de 2 ó 3m³ d’aigua per segon (quan el cabal mínim ecològic és de 10m³), pot veure que aquest dista molt de semblar quelcom equiparable a un riu. De fet, l’única aportació de cabal que impedeix certificar-ne la defunció prové d’un afluent, el Noguerola, un riu que arriba a la ciutat completament sec i que en rebre tota mena de residus i aigües fecals, “reviscola” el Segre mínimament, tot i que de forma insuficient per garantir ni tan sols la supervivència de la flora i la fauna en la seva llera i curs, i sovint, ni tan sols per estalviar als veïns la seva putrefacta aroma. 

El que molt pocs tenen la valentia de dir en aquestes altures és quins són els motius que ens ha dut al lloc on es trobem ara, i molt menys encara tenen la valentia de combatre’ls, condemnant-nos irremeiablement a la seva futura reaparició. Pocs opinadors i polítics oficials s’atreveixen a assenyalar que el responsable de la situació és el propi poder polític que davant del creixement insostenible i desmesurat del totxo, segueix consentint a constructors i altres depredadors del medi, la destrucció del nostre futur i el malbaratament i mercantilització dels recursos naturals de tots. Si s’atreveixen però, amb tota la barra del món, a apel·lar cínica i injustament a la “solidaritat” dels habitants de les comarques de Ponent, exigint a aquells que han estat condemnats a l’ostracisme inversor i al desequilibri territorial perpetu per part dels successius governs autonòmics, el sacrifici de no regar els seus conreus, de renunciar al seu medi i de dilapidar els seus recursos naturals. I tot això per tal de poder seguir alimentant el monstre insostenible en que s’ha convertit l’àrea metropolitana, que tot i saturada, segueix creixent a còpia de ciment i formigó, salvatgement i sense poder garantir ni tan sols els mínims requisits per al benestar dels seus habitants. I tot plegat, en nom del progrés. El dels nostres amos, per suposat.