Les mesures de confinament derivades de la pandèmia han suposat un bany de realitat per al sector cultural. Una situació dramàtica que ja ho era abans del confinament. De fet, la despesa pública per habitant en cultura és del 0,65%. Això vol dir que la Generalitat inverteix en cultura un total de 30 € per habitant a l’any, mentre que l’Estat francès en destina 476 € i Portugal, 158 €. La cultura rebrà la meitat dels 60 milions d’euros que rebrà l’esport, uns ajuts no subjectes a la inversió en l’esport base . 

Aquesta situació, ja prou precària de per si, s’ha vist agreujada amb les derivades de la crisi sanitària. La prestació d’atur proposada als i les treballadores afectades per l’aturada d’activitat del sector exclou moltes de les persones que treballen en les arts vives, amb contractes que no responen a l’estatut d’artista sinó a formules abusives, molt esteses, en forma de falses autònomes. Les artistes, gestores i tècniques, en no ser indústria, són les darreres en l’escala de prioritats i tornen a quedar desemparades pels ajuts públics, com tantes altres treballadores de sectors sense paraigua protector. Per això la renda garantida universal ha d’incloure la fórmula per trencar amb un status quo que promet empitjorar. I ha d’anar acompanyada de la proposta de pla xoc de suport als i les professionals de la cultura que inclou, entre altres, l’emparament de totes les activitats culturals i cíviques suspeses amb la seva reprogramació de tardor, i nous cicles d’arts en viu de promoció local a l’estiu.

Paral·lelament cal invertir i reinventar els usos de les infraestructures ja existents, assentar noves estratègies i, sobretot, reformular els pressupostos de les diferents administracions. El país disposa d’una xarxa d’equipaments culturals en què la subvenció pública amb prou feines sosté les despeses per al seu manteniment, espais que, en molts casos, han seguit existint gràcies a la iniciativa de grups de persones que es neguen a acceptar que aquests equipaments morin, deixant orfes de cultura el seu poble o barri. Equipaments culturals que funcionen sense treballadors públics, amb subcontractacions i magres subvencions, o intercanvis per a les artistes. Cal que ens mantinguem fermes en la construcció d’una República on la cultura sigui la via d’entrada a la transformació social. Apostem per la producció i exhibició artística i cultural com un bé comú imprescindible, que ha de ser accessible a tothom. I en aquesta lluita, l’esfera local també ha d’augmentar la seva contribució a la despesa cultural per evitar que desaparegui el teixit artístic dels nostres pobles i ciutats.  

Portem anys fent diagnosi, propostes tant arriscades com valentes i necessàries, però la realitat a Lleida segueix encallada. Ara ja sabem, sense cap mena de dubte, que La Llotja va ser el fruit d’una maniobra especulativa del PSC. Un equipament infrautilitzat que va perdent vigència amb els pas del temps, sense acollir tot allò que potencialment podria tenir-hi cabuda. Un equipament que, malgrat tot, per les seues característiques i localització podria està cridat a convertir-se en un referent en el mapa cultural dels Països Catalans. Una infraestructura que podria bastir alternatives d’èxit mitjançant programes d’inserció laboral per a les artistes que han realitzat estudis en el camp de les arts escèniques, les arts plàstiques i visuals o la música, entre altres e arts, la música, l’audiovisual. I no és només La Llotja, Lleida té altres equipaments infrautilitzats, bastits amb diner públic i que, ens  agradin o no, existeixen, i cal posar-los a disposició del sector cultural. Instal·lacions com ara el Magical o el Museu del Clima, podrien esdevenir autèntics centres d’acollida per a diferents sectors de la cultura a la nostra ciutat, i inserir-se en un circuit d’exhibició d’àmbit nacional i internacional. Focus d’atenció, amb vocació real de connectar la cultura i els barris de Lleida i to el territori de Ponent. 

La cultura no pot tornar a la normalitat d’una precarietat extrema, no pot ser presonera d’una despolítica cultural que arrosseguem des de fa tants i tanta anys. Cal implantar polítiques culturals que sostinguin vides dignes per als i les artistes, per als agents culturals, per a tots els sectors. Cal abandonar l’escenari desolador on les administracions continuen afavorint les grans productores i s’obliden del teixit viu, s’obliden de la gent que mou dia a dia la cultura, s’obliden dels i les petites artistes que han sofert, amb tanta duresa, aquesta epidèmia cultural.

Eva Lega i Joan Escrivà-Escolà (CUP Lleida)