Rubèn Cobo, militant de la CUP Lleida

Aquesta setmana es compleix el primer aniversari de l’enderroc, i per tant del tancament, del Centre Social Ocupat La Gàbia. Per aquells que no coneguessin el projecte cal dir que, La Gàbia, com tants d’altres centres d’aquesta mena, va costar molt d’arrencar, es van haver de destinar molts esforços en hores, persones i il·lusió per tirar endavant un projecte que al principi aixecava escepticisme, tant per la seva distància del centre de la ciutat com pels antecedents d’altres centres socials ocupats de la ciutat.

Malgrat això, o precisament gràcies a això, finalment La Gàbia va aconseguir de rutllar, va ser un dinamitzador de la ciutat tant culturalment com política i social. Recordo, per exemple, els dinars del primer de maig que els companys i companyes de La Gàbia ens preparaven per després de la manifestació i els actes reivindicatius, recordo el taller d’economia crítica, de com intercanviàvem diferents visions del món, totes elles igualment vàlides, totes elles igualment crítiques, recordo les lectures de textos en el 8 de març, textos, alguns en clau d’humor, altres tràgicament reals, que parlaven de perquè encara en ple segle XXI hem de reivindicar un lloc per les dones en la societat. I tants actes i tantes xerrades que em serien difícils d’enumerar: l’homenatge a l’Ovidi, la xerrada del Kurdistan, l’assemblea de la CGT, l’hort ecològic que amb alguns estudiants d’agrònoms tiraven endavant, les exposicions, els assajos del grup de música, el mercadet d’intercanvi de roba i objectes de segona mà,... fins  que un matí d’un 24 de Juliol els buldòzers de l’ajuntament tiraren a terra esforços i il·lusions i el que havia estat un projecte de crítica social i política acabà convertit en runa per aquells que s’omplen la boca de diàleg, democràcia i tolerància.  

No és el col·lectiu okupa l’únic que ocupa cases buides a la ciutat, lamentablement és molta la gent que es veu abocada a entrar en un immoble aliè sense consentiment del propietari i dir-li llar. Des del col·lectiu okupa fa molts anys que es ve denunciant aquesta situació, i ho fa de forma contundent, assenyalant als culpables i fent-ho de forma pública i notòria per tal que se li vegin les vergonyes a un ajuntament que, abans tripartit i ara monocolor, es reivindica d’esquerres mentre que a través de l’EMU juga al monopoli amb el dret a l’habitatge dels ciutadans.  

El moviment okupa és la viva consciència de la societat a un problema, el de l’habitatge, que s’ha enquistat i que, malgrat les paraules buides i les declaracions de bones intencions, amenaça a molts joves i no tant joves de la ciutat. Són la denuncia, constant i descarada, a l’enriquiment d’una elit especuladora en perjudici d’una majoria social que veu, amb mirada perplexa, com el preu del metre quadrat ha augmentat infinitament més que el seu salari en els darrers anys.  

Tenint en compte que un any després de l’enderroc el solar on hi havia La Gàbia continua igual, i, tenint en compte el desgast polític que suposa a un ajuntament autoanomenat d’esquerres una critica constant al seu model d’habitatge i social, potser algú podria dubtar si hi havia motius més enllà dels jurídics per fer l’enderroc. Algú, certament, podria dubtar, jo no.