Setembre del 2006. Una colla d’activistes de diversos moviments socials, estudiantils i sindicals ens apleguem al voltant de la idea de bastir una candidatura d’unitat popular a la ciutat de Lleida. Sense cap experiència política prèvia a nivell municipal a la motxilla i, això sí, molta il·lusió per afrontar el repte de les nostre primeres eleccions municipals, el maig de 2007. Ens passem un any (!) debatent el programa i preparant el primer assalt, que a nivell quantitatiu se saldarà amb 1.030 vots per la llista de la CUP. L’endemà, a complir i fer complir el compromís adquirit prèviament: tant si entrem a la Paeria com si no, farem oposició numantina a les polítiques neoliberals a la Paeria (governada llavors pel tripartit) i seguirem construint el model de ciutat des del carrer, trepitjant els barris i les partides i aglutinant a aquells i aquelles que desitgin participar d’aquest instrument d’intervenció política, llavors encara desconegut per molts, malgrat la seva incipient puixança arreu.

Maig de 2011. Després de 4 anys de picar pedra tot i fent oposició en solitari i des del carrer, altre cop la batalla electoral és en marxa. I altre cop ens quedem al llindar d’assolir representació a la Paeria i poder materialitzar allò que venim repetint, la necessitat de falcar un peu al carrer i ficar l’altre a l’ajuntament. Aquest cop els 1.664 sufragis recollits per la CUP tampoc són suficients per saltar la barrera que la llei d’Hondt ens imposa. La feina de formiguetes i haver estat la única oposició no té premi. Les institucions hauran d’esperar almenys per a nosaltres, perquè a Lleida, l’immens oasi en que alguns viuen instal·lats, es resisteix a ser alterat i la majoria absoluta és servida. Del carrer venim i al carrer sembla ser que continuarem edificant el projecte antagònic de ciutat. Moral d’alcoià i la il·lusió intacta. Autocrítica severa i compromís renovat. Hi tornem, sense haver marxat mai.

Maig de 2015. A pesar de totes les barbaritats i càstigs infligits per la crisi i els seus gestors als sectors populars de la ciutat, malgrat no ho sembli, aquesta crisi ha obert opcions i cal aprofitar l’oportunitat: el cicle polític ha retornat la mobilització al carrer en defensa de l’escola i la sanitat públiques, en contra d’una classe política caduca i opaca i contra unes elits extractives responsables de planejar i executar el saqueig col·lectiu propiciat per l’esclat de la bombolla immobiliària. Amplis sectors socials pateixen el daltabaix i les conseqüències funestes d’una arquitectura institucional i econòmica obsoleta mentre al carrer hi torna l’esperança i es teixeixen noves complicitats i aliances.

Hora de sumar. La unitat popular és dinàmica i no la farem sols, en som el motor, però encara hi faltes tu. I l’altre, i el de més enllà. Repensem, ampliem i renovem el instrument: ‘Crida per Lleida-CUP’. Tothom hi és benvingut i benvinguda. Les portes són obertes de bat a bat als activistes d’ahir, als d’avui i als de demà. Ara bé, no serem la vaselina que aplani el camí a aquells partits que durant anys han decidit ser crosses i/o construït, a les nostres esquenes, un model de ciutat que pateix i fa patir a molts. Massa. I innecessàriament. Ens hi fiquem sense condicions però tampoc sense cap renúncia amb el país: vivim un moment il·lusionant i la ruptura democràtica amb l’estat espanyol és aquí i, nosaltres, en volem ser partícips. Res d’ambigüitats calculades. Res de fer d’espectadors.

Renovem també el compromís amb els sectors populars de sempre. Hi serem tan si com no, a dins o a fora, malgrat no ens enganyarem, millor tenir un peu a cada lloc, que quedi clar. El vell propòsit múltiple de retroalimentar les diverses lluites, fer-les ressonar al plenari municipal i donar veu a aquells que mai l’han tingut. El vell somni d’una ciutat més justa, lliure i igualitària. En tot cas, volem fer el pas amb tu, plegats. I volem ser-hi no per fer-ho millor, més endreçat o més polit que els altres, sinó per fer-ho completament diferent. Per capgirar-ho tot i que res torni a ser com és. Per fer del saló de plens un lloc on t’hi puguis reconèixer enlloc d’un espai que perceps hostil i que t’exclou.

I en aquesta disjuntiva ens trobem de nou. Un aquest moment il·lusionant en que sembla que és més possible que mai que la veu del carrer estigui finalment representada al saló de plens. Mentrestant ens anem repetint de nou la cita de Walter Elliott ‘la perseverança no és una carrera llarga; és una sèrie de carreres, una darrera l’altra’. El 24 de maig n’acaba una i en comença una altra. Ens falta només una darrera empenta per fer-ho possible. La teva.