Ferran Dalmau, militant de la CUP Lleida

Es nota que s’atansen les eleccions municipals, només cal veure com van d’estressats aquells que fan dels comicis la seva única raó de ser i el seu objectiu final: inauguracions i reinuaguracions diàries, promeses amb projectes incomplibles de tota mena, malbaratament de recursos públics en publicitat institucional, col·locació de primeres, segones i terceres pedres, fotografies dels candidats inserides a tot drap en la paperassa que editen totes les institucions, publicitat partidària en tots els mitjans de comunicació (sense explicar quin és el seu cost i quines són les fonts de finançament que la sostenen),...

Els professionals de la política han convertit sense cap mena de rubor, els propis partits en empreses de serveis, on la ideologia i la voluntat de transformació no són res més que paper mullat. Govern i oposició municipals no es diferencien en politiques o programa, sinó simplement en cares i persones. Els diferents models de ciutat que uns i altres diuen defensar, són exactament el mateix: dos models pensats per servir uns mateixos interessos econòmics. En aquesta voràgine de despropòsits, no en són tampoc una excepció aquells partits dels quals en principi se’n podria esperar una mica més, ni que sigui per la seva tradició: els uns s’han convertit en una mena de clan on tot queda a casa, els altres l’entenen com un espai de culte a la persona-candidat (ara, d’això se’n diu tenir un lideratge fort, abans se’n deia megalomania i egocentrisme). 

Tots, sense cap mena d’excepció, ja han començat a omplir la ciutat i els diaris locals amb la fotografia del seu cap de files. Per més inri, la foto no és la d’un equip de persones, una metàfora qualsevol o simplement una idea recurrent. Potser per amagar aquest descrèdit al que estan sotmesos els partits, els amaguen i ens venen la imatge del líder al que nosaltres, pobres mortals, haurem de delegar-li la gestió de tot allò que ens afecta. L’exemple més palpable d’aquest estil són els nous instruments comunicatius que utilitzen els candidats-partit: els blogs personals a internet, blogs individuals de candidats i no d’ells i els seus equips, on el culte al polític professional que porta mitja vida vivint de la política i que aspira a fer-ho durant una bona colla d’anys més, n’és l’epicentre.

D’aquí molts pocs dies, aniran a demanar el vot (de fet, ja fa mesos que ho fan) a la mateixa gent a la qual, durant els propers quatre anys i fins a les properes eleccions, oblidaran. Hi ho faran com sempre, d’una forma tan barroera, que no és d’estranyar que la ciutadania fugi de la política i es preocupi tan sols dels seus afers individuals. Un comportament força normal, quan aquells que ens governen, s’entesten en allunyar-nos precisament, de l’interès pels afers col·lectius. Estan fent i faran en definitiva, un pas més en el camí cap al descrèdit total de l’art noble de la política, quan aquesta es fa des del desinterès i la voluntat de servei a la comunitat, quan aquesta s’entén com un instrument per servir i no del qual servir-se’n. La política en majúscules, que igual que els somnis de justícia i llibertat covats en la lluita contra el franquisme, va desaparèixer després dels pactes, les renuncies i les frustracions del procés de transició. La pràctica militant i no professional de fer i d’entendre la política, participativa, des de la base i l’assemblea que alguns, pocs encara és cert, hem decidit recuperar i posar al servei de la majoria. Una política que emana del carrer i no del despatx, de sota cap a dalt, i no a l’inversa.