Estem assistint a un escenari de crisi, no
sols econòmica i financera, sinó de model social i econòmic, ambiental, de
progrés humà. La responsabilitat recau en el model neoliberal que ens ha
imposat, contra tota veu crítica, una economia desregularitzada i profundament
patriarcal, que avui fa aigües. 

A nivell mundial tenim una escletxa cada cop més
gran entre nord i sud. Als Països Catalans patim com a la resta de l’estat. Per
això hem assolit dues fites en negatiu: tenir la previsió d’atur més alta per al
2010 i tenir una major durada en la caiguda del PIB. Però, al nostre país hi
hem de sumar les conseqüències de la manca endèmica d’infraestructures i d’inversions
per part de l’estat i, de més a més, una balança fiscal negativa.

La
lectura seria incomplerta, però, si no analitzem les dades per gènere i ens
adonem que aquest sistema s’ha fonamentat en una estructura social, segons la
qual l’home ha pres el rol de subjecte sustentador dels ingressos de la llar i,
la dona, el rol complementari de cuidadora de persones sense contraprestació.
La qual cosa es tradueix en: baixa taxa d’activitat laboral femenina;
baixa cobertura pública de l’educació infantil i dels serveis a persones depenents;
desigualtat salarial i de jornades; major temporalitat i precarietat; i un
sistema de prestacions contributives que impedeix les dones assolir el mateix
nivell de cobertura, amb l’exemple de les vídues per sota del llindar de la
pobresa. 

Davant aquest panorama, els governs estan
reaccionant amb la posada en marxa de mesures anticrisi cegues, i sordes, a
l’anterior anàlisi, per la qual cosa a banda d’oblidar completament la inclusió
de mesures adreçades a les dones, resulten absolutament ineficaces per aturar
la crisi.